Insistència concentracionària

Sí, sóc jo, la pesada number one. Sento si insisteixo massa amb el mateix tema, però no sé si és per orgull propi o perquè vaig dir que avui ho faria,...poso una cosa que he escrit sobre l'estimada novel·la :-D;

És ben cert quan diuen que en un dia ennuvolat, solem estar més abatuts que de costum. Els colors poden influir en el nostre estat d’ànim, i més si n’hi ha un que prepondera per sobre dels altres, com és el cas de K.L.Reich.
El gris, el color de tota la literatura concentracionària, és, segons he llegit, el color que iguala totes les coses. Els presos han de viure sota un clima permanent de duresa i crueltat, sota una rutina monòtona, reiterativa, sempre en el mateix espai, la mateixa presó. El gris és per mi, el color de la tristesa més absoluta. Tota la història n’està tenyida, enverina moments, sensacions,,… La companyia és grisa, el present és gris, la vida és grisa, fins i tot, si haguéssim de posar color als fenòmens atmosfèrics, el gris seria el color del fred. D’aquesta manera personifica una de les adversitats més difícils de suportar al camp. En definitiva, podria concentrar totes les sofrences que han de patir les víctimes de la crueltat nazi de K.L.Reich (la fam, la fatiga, la por, el fred). Els personatges han de passar-ne de tots colors, però la mescla que en queda, els redueix a un de sol: el gris. Amb la insistència d’un mateix to al llarg de tota la història, l’autor vol transmetre la sensació de resignació col·lectiva, de desànim i desgast.