Menorca -Juliol 2006-

Apunts previatge
Frase Carme: “Menjate'ls” !


Diumenge 23 de Juliol
Seguint la cançó dels Pets, -Por-, entro al vaixell. Nit de ruta. A la disco em sentia ridícula, amb pirates i xiruques i els meus peus que no són precisament discrets... ;sí, ja ho sé, manies -D. Recordo el mag que feia bromes que ningú reia. La Júlia balla de conya, és increïble. Cap allà les dues, busco 1000 i 1 postures per a passar la nit, però ni el terra fred ni els rígids seients em satisfan.

Inseguretat...silencis incòmodes...
...


Reflexions durant la ruta:
“La gent menja amb els ulls”: frase Aimar (tot un personatge)

Îles Baleaires

Cales verges encantades. Històries. Mil meravelles. Blaus i verds fonent-se en en aigües cristal·lines.

El viatge va començar dins del yacuzzi del vaixell (no està gens malament ;-) no?). Entre bombolles, l'incertesa del què ens esperava en una illa com Menorca i les ganes d'arribar-hi, es barrejaven. Nervis, tímids passos per acostar-me al grup, dubtes, primers moments a recordar: una mescla difícil de pair. Ara, un any després, puc assegurar que va ser una de les millors experiències que he viscut.

I és per això, que davant d'unes vacances tant diferents com les que s'em presenten aquest any, he de reconèixer que si alguna cosa trobaré a faltar serà campaments, i moolt. Però és la decisió que he près: treballar. I encara que alguns els costi de creure, em ve de gust, i em fa il·lusió. No deixa de ser una altra experiència que m'atrau enormement.

Continuaria escrivint anècdotes, petits records d'aquests quinze dies inoblidables, però no m'agrada posar-me nostàlgia, i em sembla que ja ho estic sent!!

Un petó pre-universitàries (com diria la Teresa)! Aps! I visca Menorca! la pomada és fàcilment dispensable... :-D

Dilluns, 24 de Juliol

Tenim davant el perfil de Menorca: una fina línia de costa que comença, només comença a definir-se. La boira de l'alba no em deixa diferenciar-ne els contorns. Fa fresca. Són les sis i pico del matí. Certament, a l'alba veus diferent: la llum és diferent, els colors són diferents, l'aire és diferent, tota l'atmosfera. El Sergi-cap i jo veiem una escena de pel·lícula d'acció. Flipem. Un home salta per la borda d'un bot al nostre macrovaixell, sembla una puça al costat d'un elefant. És al·lucinant: en cosa d'uns segons ja no hi és ni l'home ni la barca. La boira els haurà engolit :-)?
Quan som a Maó, esmorçem amb silenci. Molts no han dormit gens. Em fa por parlar -em pregunto contínuament- em sento absurda. La meva tant maleïda timidesa em torna a jugar una mala passada.
El bus que ens porta Ciutadella no es fa esperar. Ulls tancats, parpelles que cauen pel seu propi pes, cares dòcils que entendreixen la mirada de qualsevol,...quina fila!
Un cop a Ciutadella, la majoria fa el seu primer bany. Els que ens quedem vigilant motxil·les (Boocha, Ari, Esteve i jo), assistim a una conversa interessant: el què mou una separació (pares...).
L'activitat de tarda l'ha preparat el meu grup. No està malament :-): recorren la ciutat conversant amb la gent d'allà per respondre unes preguntes.
És el primer cop que cal comprar. ...Un desgavell! És normal, al primer dia.
1r cop també que cuino amb fogonet (sembla mentida!). M'agrada! Quina tonteria oi? Ens trovem amb dos rangers d'un altre cau emmanillats. Són simpàtics. Estan de Raid. Passaran la nit amb nosaltres.

Després ens reunim pioners i caravel·les, sense caps. Em sorprèn el grup per primera vegada. Per pròpia iniciativa, som capaços de dialogar com no ho havíem fet mai. Potser semblarà absurd però em va donar la sensació que ens uniem una mica més. Era una petita primera passa. El llaç s'estrenyia. La idea de grup, de "tots a una", es matchaca molt al cau. També és cert, que és quan les coses no funcionen del tot, quan el grup està més unit.
Frase Fita: "No us deixeu enganyar! La unió fa la força"
Haver de parlar amb els caps podia semblar que crearia una situació tensa i incòmode però no ho va ser gens. Va anar molt bé que parléssim, tant per uns comper altres.
Bona nit, Menorca! En aquesta primera nit a l'illa, dormo com un autèntic liró. zzzZZZ!

Une femme (Annie Ernaux)

Ma mère est morte le lundi 7 avril à la maison de retraite de l'hôpital de Pontoise, où je l'avais placée il y a deux ans. L'infirmier a dit au téléphone: "Votre mère s'est éteinte ce matin, après son petit déjeuner." Il était environ dix heures.

(No em digueu que no és un principi impactant! Amb un principi així... :)
Sí, he decidit que llegiré en francès. Si algú vol que li deixi algun llibre (Laia, Carles), que m'ho digui ;D)


Un petó!

Follies . . . ou comme dévenir une parfaîte imparfaîte (et française, en plus)

Je suis folle, je le sais. Oui, j'ai dit que je le sais. Ce n'est pas nécessaire que vous le répetez. Mais j'ai besoin de parler en français. J'ai besoin de penser en français! J'ai besoin de dévenir une parfaîte française!!! (C'est discutible, sûr. Je sais que toi, Sara, n'utiliserais pas le mot "parfaît" pour parler d'un français).

Et je ne sais pas pourquoi est-ce que j'écris ça. (Mais oui, je l'ai déjà dit, je suis folle. Je dévrais m'arrêter de chercher des explications raisonables ---- raisonable et nouveau, c'est ainsi par ici... xDDD associations d'idées d'une tête malade :D----

En définitive, j'écris ça parce que je ne veux pas écrire des rédactions sur politique, société, les espèces protegés... Non, s'il vous plaît! Je veux.. dormir.. et me lever ayant dévenu une belle française :) Je sais que Sara me retirerait automatiquement l'amitié, mais... Tout pour passer un examen!

Je dévrais laisser ça.. Pardonnez-moi pour vous avoir ennuyé... et pour les fautes, blablabla.


Bibidibabidibu! (c'est tout. Je suis déjà une française "de cap a peus" xP)

Jo tampoc hi hagués anat. Mentida, sí.

És prop de les cinc i només un 30% de l'electorat ha anat a votar. Ai com ric! (per no plorar). No és que m'enrabiï amb la gent que no participa en aquesta festa de la democràcia (o0o0hhh) però m'agradaria fer una llista de males futures notícies:

- Els tripartits seguiran tenint majoria afavorint escandalosament l'hegemonia del PSOE a Catalunya que ja té municipis, diputacions i Parlament tot i no ser el més votat.

- Els votants d'ERC no castigaran el seu partit. O bé votaran, o bé es quedaran a casa. Covards.

- IVC potser pujarà i tot i encara tindrem més estúpids voltant pel país. Espero que no.

- A València seguiran amb el PP. Que Déu els agafi confessats!

- Euskadi ... bufff

I el pitjor de tot és que cada partit utilitzarà l'abstencionisme al seu gust. O bé l'ignorarà o bé intentarà buscar-ne els culpables. Això sí, ells mai ho són!

Oixx m'encanta la política!

Laia

Vols deixar pares i pàtria
veure on s’acaba el món
vols cambiar la teva història
i diguem quí no.
Tot el que es diu en paraules pot semblar-te un desert,
pren el vent de matinada
com ho fa un ocell, com fa un ocell.

Tot el món dóna voltes sense pressa al teu voltant
tu de cop vols sortir a fora
no saps on anar.

Un bitllet tan sols d’anada
mai vas pensar en tornar.
Un bitllet sense tornada
per volar ben alt, volar ben alt.

I tu et preguntes en silenci
“digue’m què faig jo aquí”?.
No seré jo qui trenqui un dia
amb tots els somnis de la nit.

Tots et miren en silenci
mentre tu aixeques el vol
i jo et miro en silenci
i et desitjo bona sort.

I tu et preguntes en silenci
“digue’m què faig jo aquí”.
No seré jo qui trenqui un dia
amb tots els somnis de la nit.

Tots miren en silenci
mentre tu aixeques el vol
i jo et miro en silenci
i et desitjo bona sort.

I...més cançons!! aquesta no és la lletra d'una cançó qualsevol, és La cançó! La que m'ha fet pensar, plorar, somriure, un cúmul de sensacions contradictòries. Però avui, no penso en el dia que la vaig escoltar per primera vegada, i em vaig adonar que portava el meu nom, després d'emocionar-me. Avui penso amb una amiga molt especial que també es diu Laia i crec que és exactament el que va fer ella, fa uns anys: aixecar el vol! Una vegada comentàvem que hauríem d'imprimir aquesta cançó amb lletres ben grans i donar-la als pares. D'altra banda, no és una cançó específica per les Laies, més aviat, jo crec que està relacionada amb tots aquells joves que comencen a buscar el seu propi camí, al marge del què ha tingut, tot i que ho continuïi valorant-ho i tenint-ho present.
Només em queda per dir... Bona sort!

Avui, tothom a votar!

BoN dia ciutadanes!

Em plau comunicar-los que malgrat ser la única de les tres que pot votar, espero amb candaletes un article de la futura periodista Sara Noguera. Jo no em vec capacitada per opinar sobre política...

alegria i foscor - Part I -

M'adormo escoltant la tertúlia del Basté on xerren i riuen els culés de la Vanguardia i l'Avui.
L'endemà al matí mandrejo ben bé mitja hora escoltant les notícies de la radio que s'ha quedat encesa i penso aquest és el millor moment del dia.
Em llevo i estreno la tassa de Londres on irònicament hi posa philosopher. Obro l'ordinador i llegeixo l'Avui. Ric amb l'Iü Forn, em guardo els de la Rahola i miro els comentaris d'en Sostres. Ai com ric! m'encanta veure com se sulfura la gent amb en Sostres i com els vénen ganes de tirar l'ordinador per la finestra. Que segueixi així.
Començo a trobar a faltar l'Irene, la Laia, la Serra... enfilo cap a l'institut a fer una o dues hores de classes d'aquestes de preparació de la sele.
I com sempre, diambulant per les classes, xerrant una mica, males i bones notícies... se'm acudeix alguna composició i per variar no l'apunto i ja no la recordo.
Arribo just a casa tot escoltant Minoria Absoluta (d'això sí que en sóc fan).
Si no llegeixo endreço, o cuino. El segon millor moment del dia.
Miro la tele. Dino. Arriba la mamma.
Mentre ella dina i dorm jo llegeixo la Vanguardia i retallo els articles que m'agraden encara que després els perdi.
La tarda pot passar de moltes maneres, a fora i a dins de casa.
El vespre és genial: dutxa i telèfon.
La conversa telefònica amb ell ha esdevingut imprescindible que no sé si a la llarga o a la curta acabarà en un daltabaix, però de moment va.
Sopo, miro la sèrie de cada dia i a rentar-me les dentetes. Ja tinc ganes de posar-me al meu llit fresc amb la ràdio de fons.

En confiança

I de nou no sé com començar un petit escrit o una petita crònica.
D'altra banda tampoc sé si això que vaig a escriure és positiu o negatiu.
Des que aquest any ha començat ha estat tot tan tranquil, tan estable... però massa ple d'alguna cosa i vull que segueixi així.
Ara ve l'estiu i representa que per vacances un s'ha de divertir i sociablilitzar-se una mica, però jo no en tinc cap ganes i no sé per què m'hi sento obligada.

Últimament ja m'he topat amb dues persones amb crisi de vocació; la primera és una que creu haver trobat la solució (dràstica) i per sort seva (o potser mala sort) el seu cercle el recolza,però ell és l'únic que "marxa".
La segona s'ha passat els darrers anys vivint, fent allò que ell mateix li demanava, però ara resulta que s'ha perdut.

Pensar no costa però ens ho sembla i sovintment també ens sembla que som els únics. I és que quan creiem haver trobat la realitat nostra ens trobem molt lluny de terra.

LA MetafísICA És DOLEnTa


No sé com continuar, limita't allò purament terrenal i quotidià, que és el que realment val. Busca't problemes. Estigues més ocupat o xerra amb mi.

Fent camí

Hola!
M'acabo d'adonar que aviat farà dos mesos que el blog funciona i be, crec que passet a passet ens està quedan ben maku! També he vist que de mica en mica hi ha nous visitants, i això anima a tirar endavant! jijiji. Bueno, què més puc dir,...doncs a seguir caminant!
Un petó!!
Laia

Mon fils ma bataille

Ça fait longtemps que t'es partie
Maintenant
Je t'écoute démonter ma vie
En pleurant
Si j'avais su qu'un matin
Je serai là, sali, jugé, sur un banc
Par l'ombre d'un corps
Que j'ai serré si souvent
Pour un enfant

Oh
Tu leur dis que mon métier
C'est du vent
Qu'on ne sait pas ce que je serai
Dans un an
S'ils savaient que pour toi
Avant de tous les chanteurs j'étais le plus grand
Et que c'est pour ça
Que tu voulais un enfant
Devenu grand

Oh
Les juges et les lois
Ça m'fait pas peur
C'est mon fils ma bataille
Fallait pas qu'elle s'en aille
Oh
Je vais tout casser
Si vous touchez
Au fruit de mes entrailles
Fallait pas qu'elle s'en aille

Bien sûr c'est elle qui l'a porté
Et pourtant
C'est moi qui lui construis sa vie lentement
Tout ce qu'elle peut dire sur moi
N'est rien à côté du sourire qu'il me tend
L'absence a ses torts
Que rien ne défend
C'est mon enfant

Oh
Les juges et les lois...

Londres

Estàveu tots esperant una petita crònica de Londres???
Home, el fet - potser- més rellevant són les anècdotes i les converses amb la Marta Pessarrodona molt gratificants i exemplars, això sí :D però com que no sabeu qui és...
Els primers minuts d'endinsar-me a la ciutat ja tenia clar on havia d'anar a viure (o a fer l'erasmus jeje) aquella sí que és la meva ciutat.
A més a més, el fet d'haver no estat la típica visita turista i haver conegut aquells llocs d'autèntica personalitat de Londres no em van fer sentir pas com una guiri més que puja a la nòria.


Com a fets concrets, recordo perfectament el museu de retrats amb el grup de jazz de fons... el sopar hindi, el castell d'Orlando... en aquest cas dedicaré una altra crònica més detallada amb els elements paisatgístics o alimentaris (que per cert, s'hi menja moolt bé - si vols-).


És, realment, una ciutat per no perdre-se-la.
Crec que per aquells que som una mica "rarets" és ideal perquè tothom va a la seva bola i ningú et demana explicacions i... els únics que t'observen són les càmeres.

La vie est un grand livre ouvert

La vie est un roman aux très nombreux

épisodes. Un roman d'aventures parfois;

un roman "fleuve tranquille" de temps à

autre, mais un livre qu'il faut laisse

rouvert tout près de soi. C'est vrai, il

y a encore des pages vierges à écrire,

même pour celui qui se trouverait à

quelques dizaines de feuilles de la...

fin. Tout dépend de notre force

intérieure, de nos envies, de notre

passion de vivre ... intensément. Ne

regrettons jamis les pages pleines de

croquis, d'écrits, d'esquisses de la

vie ! Ayons de la peine en regardant

toutes ces pages blanches qui nous ont

échappé et qui sont sans histoires !

He trobat aquest poema en un blog, per casualitat, de Gérard Ballaman i m'ha agradat moolt!

How to save a life

Pel German.


Perquè t'estimo mooolt!!!!



Perquè sí, podem salvar vides. No podem salvar-nos de la mort, però podem salvar vides. Podem somriure...



Una abraçada molt forta!!!


(Aquesta cançó fa plorar... *.* I més aquests dies...)

Sabates de cristall

"Un dia, em llevaré ben a poc a poc: ara obro un ull, ara l'altra, ara estiro una cama, ara l'altra. I quan encara amb els ulls mig closos, busqui les sabatilles sota el llit, m'adonaré que aquestes, són excessivament grans. Aleshores pensaré que són les espardenyes marroquines de mon germà, ja que tenim les mateixes però de diferent color. Però no. Aquelles no seran altra cosa que les meves sabatilles carbasses. I fins llavors, no em donaré compte que són els meus peus els que s'han encongit i no pas el calçat. M'hauré convertit en una altra amb 5 números menys.

Un dia, em llevaré, i tindré uns peuets delicats, petitons, de donzella. Sense pensar-m'ho, m'aixecaré i sortiré al carrer amb unes mitges de color, o millor encara!: descalça a gaudir d'aquells peus de princesa... Girant sobre mi mateixa, fent àgils saltironets, amunt i avall, caminaré i caminaré fins a acabar rebentada.

I quan surtin les estrelles, me'n tornaré cap a casa, em ficaré altra vegada al llit i amb un somriure, pensaré que un dia com el d'avui, podria haver existit."

...............
Jijiji! Volia apaivagar un dels meus molts complexes :-D Un petonet princeses!

Encara tinc mono de sant jordi

Sé que no només a mi em passen aquestes coses, però enyoro el Dia: dia de tantes coses que m'agraden (llibres, roses, poesia, històries, històries d'amor,...). Però no desesperem! només queden 11 mesos! :D
Un petó família!

When you believe

(ARAMEO) MASHIRA ANATANAI KI VAO VAA MASHIRA ANATANAI KI VAO VAA MI JAMA JAMAEMI ATA NAI MI JAMA JAMAETA VA MOTES A JI ME ME JANSTA MA ANSU RAAHTA RAJI TE VE JANSTA MA ANSU RAAHTA ASHIRA ASHIRA ASHIRA ASHIRA A RA TA NAI MI JAHO JAHA ASHIRA A RA TA NAI MI JAHO JAHA MI JAMO JAMARE MI O THU NAI MI JAMO JAMEITA A KA POTHESCH RAJI RE ME JANS THO MA ANSU RAMATHA RAJI A MA HANS TO MA ANSU RAMATHA ASHIRA ASHIRA ASHIRA

Noooooo! no és un galamaties! és l'estribillo d'una cançó: "When you believe" del Príncipe de Egipto. M'encanta. I sí, és religiosa 100 per cent. Però pel què diu, sinó per la música, les veus,... Descarregueu-vos-la! jijijij i opineu...

El pianista del grup

Festa de la Maria a casa l'Irene Pujades. Tocant a quatre mans Amelie...

Doncs sí, no em puc deixar d'estar de posar una foto del pianista del grup. Demà toca a l'Ateneu, en vivo i en directo i pels qui no ho sàpiguen...és un virtuós XD. Li encanta la música des de ben petit i davant del piano se sent de capaç de menjar-se el món. Amb els seus dits llargs i prims ressegeix suaument les tecles blanques i negres, desplega, incansable i constant, escales, arpegis i acords amb aquella aparent facilitat, amb aquella sensibilitat i cara de concentració absoluta... Hi ha una història de l'Irene pujades, justament, que crec que ho descriu molt bé.

Em fa molta il·lusió sentir-lo i veure'l tocar-lo dalt d'un escenari amb piano de cua inclòs. Estic segura que farà una interpretació genial! Però tampoc m'agrada avançar esdeveniments.
Molta merda Carles!

Vides de vidre

Rere el vidre no hi ha llàgrimes,

només hi ha aire.

Si li llences una pedra

pot trencar-se en mil imatges...

A l'altra banda no hi ha res,

ni tan sols màgia.

Potser no és un mirall,

és un miratge.

Preludi insonor

PRELUDI INSONOR

Per què vols encendre d’arpegis els retrets
si no són més que un teorema de paraules?
Mal formulades, certament,
...confuses i inexactes.
Per què et fa tanta por llençar-te al buit
i cercar en l’impossible el so de l’esperança?
Pensa que en el buit no hi ha so, no hi ha res,
-res més que esperança-
(o ni tant sols això…?)
Ensenya’m a desxifrar el què hi ha escrit
entre els espais en blanc d’un pentagrama!
Ajuda’m a trobar la clau de sol
que m’il·lumini a poc a poc,
a pessics, a petites mossegades!
En aquesta lluita aferrissada
per entrellaçar notes i alteracions,
només hi som tu i jo, Imaginació.
En aquest vals de marxes forçades,
només tu pots portar el ritme,
sense descomptar-te.
De tot plegat, només en resten
nous dilemes discordants,
que composen respostes per a
la cançó encara no formulada.

No a la sinceritat !!!!

Els conceptes comencen a deixar de ser el que són, es transmuten, s-utilitzen i es rebreguen fins que arriben a perdre el sentit i el lloc que els pertocava.

Una paraula seca i borde; un crit, un comentari sarcàstic; els plors, les discussions i la mala educació en general són, per ara, manifestacions de la sinceritat.
Oh, aquesta paraula que resulta ser un dels valors més apreciats per la majoria resulta ser fals o hipòcritament utilitzat.

La Sinceritat és una de les paraules més valorades, més bones i boniques que tenim. És pura, neta i blanca i només des de la honradesa sorgeix.
Bé, si t-agrada el discurs llegeix fins aquí.

Però la meva versió punk, o potser, esotèrica de la sinceritat és totalment contrària. És fruit dels sentiments i emocions més negres i lletjos que tenim les persones. La sinceritat s-utilitza com a canal de sortida de la gelosia, la ràbia acumulada i el ressentiment general (o de la mala consiciència).

I ara direu <<és que potser et creus portador de la veritat?>> Sí, hi ha molt de messies sueltu.

La sinceritat és com la intimiat: individual i punt. Només cadascú sap el que és cert o el que ha fet malament.
Si de cas, la sinceritat només pot ser aquella veueta d-aquell amic íntim que t-avisa quan estàs realment fent el ridícul.

blogosofem

"Fer guions és com donar-se cops de cap contra una idea. Amb l'avantatge que els cops, en comptes de fer mal, són estimulants."

EL BLOC DE PERE BRUNET:
La veritat és que m'ha semblat molt original: la veu d'un guionista, en Joël Joan, darrere d'un guionista inventat XD. És clar que amb el "Diari d'Isona", no sé perquè no hagués dit el mateix (potser perquè ho va criticar el Margarit :-D, o simplement, perquè el personatge de Pere Brunet em cau molt bé). I a més, té format de BLOC (amb "C") amb enllaços diversos: cites, resums de pel·lis (Woody Allen sobre tot), vocabulari d'un guionista...

Potser és una novel·la comercial, potser sí però a vegades cal aturar-se i dir-se a un mateix: per què no? una vez al año no hace daño...

Joc de miralls

Passejant per l'Avinguda del Tibidabo... =)

Continuarà...

=)

Psapp - About Fun

Eiii aquest és un dels últims grups que he descobert. Avere que us sembla :)

El got mig ple

Sí, certament, avui no ha anat tant malament com preveien les expectetives. S'ha acabat molt bé, la veritat: en un parc, asseguts en un banc, a les fosques, parlant dels Beatles i menjant-nos una pizza Iru-Uri (no em digueu que no és estrany que els confinguin si són cap i cua!!) i jo. Feia molt de temps que no encarregava una pizza del telepizza, i això que el tinc al costat de casa. Sí, certament, després d'un cau que m'ha absorvit tota l'energia, després d'un llarg estira-i-arronsa a casa l'Irene de "ai...què fem...?ai...on anem...?", al final ens hem acabat decidint. Ma sabut greu que no vingués el Germán, què hi farem. Sincerament, no puc evitar de comentar-ho: m'hagués agradat que vingués més gent. Encara que no hagi pogut anar al concert d'Antònia Font, ni el de rauxa+betagarri+strombers, he sortit! -cosa poc habitual en mi :-D-
aixxx! m'en vaig a dormir, que és tard i vol ploure! Demà sembla que serà un dia agradable: feinejar per casa, estudiar una mica, ajudar a l'Uri,...relaxat, en definitiva. Em costa de creure que la paraula -R-E-L-A-X pugui formar part del meu vocabulari!
Bonne nuit!

darrers retocs del reportatge fotogràfic

Una del Germán! En aquesta fa cara d'intel·lectual :-) A la Giralda! Anda Lucía!

Mmm! Ahir em vaig deixar de posar la Foto. Bé, ja n'hi ha prou per una bona temporada ;-) no?

Siau

Eiii, feia temps... que no escrivia res. La veritat és que no he estat gaire per ell aquests últims dies, pero intentaré fer-ho en aquests pròxims dies.
Ara tinc una sensació estranya, suposo que és feliç, perquè... ja he acabat!!! no m'haig de preocupar de res fins les setmanes properes a la sele... Ara mateix no tinc res al cap, cap projecte ni tinc cap història exitant pendent.

Aquests dies seran genials per escoltar la radio, llegir alguna cosa o acabar algun dia de llegir el diari complet amb un matí, escriure coses al blog, començar a fer els meus treballs fotogràfics, estalviar, i anar a la platja (que no falti).
I sobretot, jugar amb el meu germanet!!!

(va digueu-ho):
Ooo0ohhhh que monoooo!!!


Però quan n'està més és quan s'emprenya jijiji

avui va de fotos

Avui, sí, va de fotos! no pot ser això que no hi hagin fotos nostres!
Per a començar, una foto de grup, la més recent! Què feieu tant hippies? :-D

I...dues cares somrients: Ire i Serra! no puc evitar-ho, se'm escapa el somriure a mi també.

I un primer plano de la Sara. Què fotogènica! Trobo que surt molt guapa, però tinc tendència a no coincidir amb l'opinió dels retratats...

- Juguem al twister?

- no, millor ballem el twist (a no! aquell dia vam acabar ballant la macarena però millor no penjar fotos de l'"experiència" XD).

La que ve ara, és molt i molt tendre. Tres humanistes, a les escales (el nostre racó oficial del pati) llegint (!!):Blanca, Marteta i Iru. Final de curs de 1r de batxillerat.

Aquesta d'aquí és d'Itàlia, el viatge més innoblidable que he fet mai. Quines cares! cada una al seu rollo. No oblidaré mai aquesta experiència.

Aquesta és un dels sopars memorables de casa la Bera. Tant de bo, no perdem el costum, que últimament, desde Nadal que no n'hem fet un altre. :-D

De l'Uri, no en poso que sé que no li agrada possar :-)

Bé, espero que no exigiu drets d'imatge, perquè el mal ja està fet! Un petó!

A la caça de frases

"Noches hubo en que me creí tan seguro de olvidarla que voluntariamente la recordaba. Lo cierto es que abusé de esos ratos; darles principio resultaba más fácil que darles fin." (Jorge Luis Borges)

"Lo mejor de subir a la Torre Eiffel es que es el único lugar de París desde donde no se ve la Torre Eiffel." (César Mallorquí, però diu la Sara que és de l'Oscar Wilde)

"-Sombra: nuestra historia paralela" (... ara no recordo l'autora... -perquè, això sí, segur que era autora).

"A menudo encontramos nuestro destino por los caminos que tomamos para evitarlo." (Jean de la Fontaine. Yujuuu, si l'Isaac llegeix això segur que li fa pensar en certa peli... xD)

"Los escritores trabajamos con nuestra memoria, lo mezclamos todo y luego ya no sabemos si recordamos o imaginamos. Cambiamos la vida por la imaginación. Y salimos perdiendo, claro" (Suso de Toro)

"Soy la clase de persona que al ver en televisión el retrato robot de un asesino se encuentra siempre algún absurdo parecido" (Ray Loriga)

"Quien busque el infinito, que cierre los ojos" (Milan Kundera. Sí, Sara, aquesta va dedicada a tu ;D)

F r a g i l i t a t

Potser no hauria de penjar això, és una mica negatiu. Però és cert: hi ha moments, com avui, en què sents la fragilitat de la vida... Sents que en qualsevol moment podria trencar-se en mil pedaços. (pedaços? corregiu-me si és castellanada).
És la condició de la vida, ja ho sé. Però segueixo sense entendre-ho...




Hay veces que ves a la muerte
paseando tranquilamente por la habitación.
La sientes como un peso, como una sombra.

Y te aferras a la vida, a cada objeto,
a todos los ojos que se cruzan contigo.
Te aferras, ahora que puedes.
No ganará tan fácilmente la batalla.

Y la vida te parece tan frágil...




(weno, sempre el cantó positiu de la història -va pel Marc ;)- : la mort també fa que valorem més la vida... I és en aquests moments, quan te n'adones de la fragilitat de tot, que ho valores més tot, també.)


Un petó! Ens veiem demà. I als que heu de recuperar: vosaltres podeu! De debò, sé que podeu. Jo us faig una sessió d'augment d'autoestima, que això m'agrada =) I si us puc ajudar amb alguna cosa, només cal demanar-ho.

Moments d'inestable incertesa

Friederich: un artista alemany, que crea, esbossa i perfila paisatges amb un rerefons místic.
M'encanta!

Twist i soledat (si és que combinen)

Úrsula tuvo que hacer un grande esfuerzo para cumplir su promesa de morirse cuando escampara.








... Genial. Superb. I com aquesta mil frases :)

Amb dir-vos que vaig aplaçar fins les 12 de la nit del dia abans de l'examen la lectura de l'últim capítol... I que vaig llegir miiiil cops l'última frase, perquè cada cop que m'acostava al final tornava a començar, per por a que s'acabés...

Cien años de soledad =)

(Com diria la Sara, curt però intens. jeje, Sara, se t'ha quedat! Noies -i altres éssers alats que visiten el blog-, avui no dono per més. Però prometo que les meves neurones algun dia deixaran de ballar el twist i decidiran que una vida activa és més divertida que una vida en repòs -si és que el twist es pot considerar repòs...-. En fi, d'això us parlava. Que millor que vagi a descansar xD)

Un petó amb gust i tacte i olor i tot ell recobert de l l i b e r t a t ... ;)

LLISTA postexamens

Per fi!! S'ha acabat la tortura! Bé, encara queda, saber notes (brbrbrbr), recuperacions, i selectivitat però, no ens desanimem! ja som una més aprop del final. Ja veig la llum al final del túnel! jijiji -comentari que la Sara criticaria si és que no ho ha fet ja-
Avui, l'Ire i jo, a l'ombra d'un arbre de fulles granatoses, hem ideat una llista amb tot allò que ens agradaria fer després d'examens. I...el moment ja ha arribat. Hi he afegit les coses que només m'agradaria fer a mi. Ho escric per formalitzar aquesta llarga enumeració de propostes:

- Anar a la piscina mínim dos cops a la setmana. L'esport és important i sempre l'arracono a la llista de després d'examens, ara no tinc excusa. Anar-hi algun dia amb l'Ire recordant vells temps!
- Anar a la platja amb tota la colla. Ok, ho deixem pel juny que faci més calor però s'ha de fer.
- Anar al tibidabo amb tots!! Tinc moltes ganes, no hi vaig desde 3r d'Eso amb l'Anna, la Maria i la Marina. I, si estalviem un xicccc, al Port Aventura, però això ja ho veig més difícil. M'encantaria.
- Llegir no-lectures-obligatòries. Llegir, llegir, llegir!
- Veure Miss Sunshine a casa el Carles!! Ohhh síiiiiiiii! tarda de cine!
- Fer una sortida a un parc de Barcelona: pícnic, aquarel·les, nenúfars i raquetes. No, les tasses de te i el parasol de puntes de coixí els podem obviar...
- Recurregut de llibreries velles

I jo...
- Buscar feina per l'estiu
- Estudiar pel DELF. Ufff! Quina por! Granollers, 105 euros, nivell B2,... em va gran!
- Continuar l'àlbum
-Continuar la història del Projecte truc 07

Segur que em deixo alguna cosa, però el més essencial està contingut en aquesta sinuosa llista de guionets :-D
´
I...a veure si escribim noies, em feu sentir malament!! Només vec articles meus!

Tinta invisible

Risrasrisras

escric en tinta blanca

per no embrutir el paper

de versos maldestres.

És altament nociu per a oïdes delicades.

Risrasrisras!

La ploma frega suament les pàgines grogues

amb tanta cura que ja no es veu.

RISRASRISRAS!

Rítmica, constant, incansable,

escriu cadències de paraules dubtoses.

Si bé el metge cura i l'infermer cuida,

si bé l'artista crea, inventa, parla,

persones com jo, -invisibles-

diminutes com tots els astres

a la llunyania,

esperem els versos de la vida diària.

El més petit de tots

Si n'eren tres tambors

que venien de la guerra

i el més petit de tots

porta un ram de rosetes.

Ram, ram, rampataplam,

porta un ram de rosetes.

La filla del bon rei

ha sortit en finestra:

Tambor, el bon tambor;

si em vols dar una roseta?

Ram, ram, rampataplam,

si em vols dar una roseta.

Donzella, qui l'haurà

serà l'esposa meva:

No us donaré el ram

que a vós no us pugui prendre.

Ram, ram, rampataplam,

que a vós no us pugui prendre.

M'haveu de demanar

al pare i al mare

Si el sí vos volen dar

per mi res no es pot perdre.

Ram, ram...

PD: Ho sentu! no he trobat la versió de l'exposició!!! Quina ràbia! Mitja hora buscant-la i rien de rien. Però bé, així he recordat cançons d'infantesa! ;-)

Crònica d'un divendres insípid

Bona tarda! són les quatre i d'aquí no-res (Nietzsche, no oblidem l'examen de fa un parell d'hores) he quedat amb les meves dues amigues per anar al museu d'història. Companyes de la blogosfera: tinc tantes ganes de treballar un divendres a la tarda després de 6 examens com d'anar al dentista a què m'arrenquin els queixals del seny. Però bé, l'exposició sembla interessant: "Quan plovien bombes"! Un títol literari per a un tema històric no és habitual, hagués sigut més comú posar: "La guerra civil a Barcelona". No sé si us adoneu que estic fent temps abans no marxi per agafar el tramvia.

Estic molt desmotivada, i no només pels examens que aquest trimestre em temo que no serà gaire brillant (i no m'ho retraieuuuuuuuu),...però en fin, espero recuperar la motivació i a partir de dimarts fer el que em ve de gust!! M'hauria de fer una llista de les coses que em deixo per després d'examens, sempre ho dic però mai me'n recordo i després quan per fi sóc "lliure" ;-) men oblido i no sé per on començar.

val més que m'envagi que no vull perdre el tram! és un bon moment per llegir watchmen, que sinó no li tornaré mai al Pau...

Un filopetó!

PD: m'he pres la llibertat de posar una foto nostra :-) jijiji, bé espero que la tingui sempre!! uhuhuhu quina serà la pròxima? hauré de buscar una compromesa (ui no! acabo de pensar en la de la Iru i jo al llit d'Itàlia fent el burro o el cavall...bé, no especifiquem ;-)

Nietzsche i la seva filosofia a cops de martell

"De nadie estamos más lejos que de nosotros mismos." (La genealogía de la moral)

Insistència concentracionària

Sí, sóc jo, la pesada number one. Sento si insisteixo massa amb el mateix tema, però no sé si és per orgull propi o perquè vaig dir que avui ho faria,...poso una cosa que he escrit sobre l'estimada novel·la :-D;

És ben cert quan diuen que en un dia ennuvolat, solem estar més abatuts que de costum. Els colors poden influir en el nostre estat d’ànim, i més si n’hi ha un que prepondera per sobre dels altres, com és el cas de K.L.Reich.
El gris, el color de tota la literatura concentracionària, és, segons he llegit, el color que iguala totes les coses. Els presos han de viure sota un clima permanent de duresa i crueltat, sota una rutina monòtona, reiterativa, sempre en el mateix espai, la mateixa presó. El gris és per mi, el color de la tristesa més absoluta. Tota la història n’està tenyida, enverina moments, sensacions,,… La companyia és grisa, el present és gris, la vida és grisa, fins i tot, si haguéssim de posar color als fenòmens atmosfèrics, el gris seria el color del fred. D’aquesta manera personifica una de les adversitats més difícils de suportar al camp. En definitiva, podria concentrar totes les sofrences que han de patir les víctimes de la crueltat nazi de K.L.Reich (la fam, la fatiga, la por, el fred). Els personatges han de passar-ne de tots colors, però la mescla que en queda, els redueix a un de sol: el gris. Amb la insistència d’un mateix to al llarg de tota la història, l’autor vol transmetre la sensació de resignació col·lectiva, de desànim i desgast.

No hay mejor lugar que entre las nubes de tu pelo

...i llurs crits d'angoixa es perderen en el vellut de l'herba

"Tot el secret de la conservació física descansava en el rigor d'un estalvi de forces. (...)

L'instint de conservació s'havia desfermat i l'actitud d'aquella gent només era humana pel que tenia de bestial."

Últim dia d'estudi!!! ànims a tots! i a mi, també que em fa molta falta!!!