dilluns, 31 de desembre del 2007

Hola i adéu (o adéu i hola, més aviat)


Així s'acomiada el cel, amb tots els colors. Encara que no sé si ell deu notar una cosa tan subtil com un canvi d'any...

I la grua ja està preparada per començar a construir el



D'aquí poc començarem a omplir-lo =) Brindis, somriures, art, i totes aquestes coses...


Així que adéu. Adéu i hola. Hola i adéu.


I la cançó que no podia faltar: Un año más, de Mecano. No me la deixa penjar l'ordinador!!! sniff :( Bé, així podeu tararejar-la :P
Y decimos adiós
y pedimos a Dios
que en el año que viene
a ver si en vez de un millón
pueden ser dos.
(verd d'esperança, és clar!)
:D FINS L'ANY QUE VE, BLOGOLOQUEROS!

diumenge, 30 de desembre del 2007

"No és dolcíssim riure dels qui em volen mal?" Atenea
Àiax de Sòfocles

"Triumfar, aquest és entre els homes un déu"
Coèfores d'Esquil

"Per a la malaltia de l'odi existeix la medicina de les paraules"
"Deixa'm doncs que em,malteixi d'aquest mal, ser boig per excés de bondat és una noble bogeria"
Prometeu encadenat d'Esquil

dissabte, 29 de desembre del 2007

descoberta del dia

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

divendres, 28 de desembre del 2007

28 de desembre...


A la Marta l'ha raptat aquest matí una màfia xinesa, i només li han donat dues opcions per salvar-se: un dia sencer de menjar xinès o pujar al Dragon Khan (a la zona xinesa de Port Aventura) uns quants cops seguits. Per què t'has decidit, Marta? :)

La Laia, de tant mirar art, ha estat xuclada per un quadre, i ara està condemnada a ser una Menina la resta dels seus dies. No percebeu en una de les Menines una mirada diferent? :P

La Sara s'ha quedat atrapada en un episodi de la història medieval i, per molt que ho intenta, no pot tornar al segle XXI. On ets, Sarutxi? :P

L'Anna s'ha quedat completament desorientada -la seva brúixola ha decidit assenyalar només allò que ella desitja- i vaga feliç i perduda per Lisboa.

El German ha fet "clic" i, de cop i volta, s'ha convertit en llum i ha desaparegut amb el flash.

L'Eixeblog ha decidit que ja n'està fart, de les seves tres mares, que ja té edat suficient per independitzar-se, així que ha llogat un piset compartit amb l'Oigayqué, les Patufetes i el blog de l'Uri.

Parlant de l'Uri, es veu que ha comprat 15 portàtils japonesos per error, i ja el tenim volant cap a Japó amb un diccionari de japonès a la maleta i uns quants llibres de Plató (el viatge és llarg). ;P

Del Carles ja no en queda més que uns quants silencis de negra en un pentagrama.

I jo... No sé com ha passat, però m'he quedat atrapada dins el teclat. Crec que no podré sortir fins que escrigui les paraules màgiques...



FELIÇ DIA DELS INNOCENTS! =D

dijous, 27 de desembre del 2007

Ranking de pelis disney


EIiiiiiiii! 2/3 pelis senceres o sel·lecció de les millors escenes

PROPOSTES!!!!!!!!!!!!!:
Fantasia 1/2
Peter Pan 1/2, Pocahontas 1/2, Sireneta 1/2, Rei LLeó 1/2, Aladí 1/2/3...el que volgueu (jo sempre aposto per la 1.
Canta con nosotros
Gags. Jo tinc algunes històries que no són de cap pel·li però molen (de disney clar)
jJijiji

dimecres, 26 de desembre del 2007

V A L S

Ballem un vals. Sí, ara mateix! Per celebrar-ho tot... Només cal una mica de màgia, un grapat de records i un somriure... =)



BSO: La valse d'Amélie, Yann Tiersen.

Transformador de fitxers .mov a .avi: Ger! :) (Que si no se m'enfada...)

Actors: no cal dir-ho, oi? ;)

dimarts, 25 de desembre del 2007


Olivia Olson (Love actually). M'encanta!!!!
si, sé que és molt cursi, però mira, què hi farem! SÓC CURSI! aRGGGGGGGGGG! Ja m'he desfugat.
1 petó

BOOOOOOOOOOON NADAL!



Mengeu molts torrons!

Serra, quiero saberrrrrrr
un petonet
Laia

diumenge, 23 de desembre del 2007

Le parapluie





Me parece tan raro que esto sea realmente una despedida. En fin, no tengo tampoco mucho que decir. Lo único importante es lo que no te digo.

dissabte, 22 de desembre del 2007

Estampida

Port Aventura torna a nosaltres amb comptagotes...

Aquí teniu el vídeo de l'estampida, fet per la Collell i retocat pel German:


Estampida (estampidíssima!) from German Pérez on Vimeo.

Heu notat el moment en què al German se li cauen les ulleres? Digueu-me cega, però jo, per més que miri el vídeo, no el veig... Seguirem buscant :D

diumenge, 16 de desembre del 2007

Cadàver exquisit

Un bon dia de primavera -si no recordo malament-, el German, la Sara i jo vam descobrir aquest joc en una llibreria feminista amb molt d'encant (la llibreria Pròleg). Després el vam intentar repetir, però ja no va ser el mateix...

"Cadàver exquisit".

El nom ja promet, oi?

(Tranquils, que no cal matar ningú!)

És un joc (o una tècnica, si voleu) que van inventar els surrealistes francesos el 1925: una persona escriu una paraula o una frase, doblega el full perquè el següent no vegi què ha escrit, el següent escriu una altra frase... I així successivament. Ells jugaven així: el primer escrivia un nom, el següent un adjectiu per a aquell nom, el tercer un verb, el quart un altre nom... I en desplegar el full... tatxan! Sorgeix la màgia...

Le cadavre exquis boira le vin nouveau

(El cadàver exquisit beurà el vi novell).

Aquesta va ser la primera frase que els va entusiasmar. I així van anomenar el joc.

Però no només es pot jugar amb paraules, no... També s'hi pot jugar amb imatges! Fa uns dies vaig anar a veure l'exposició d' Yves Tanguy, un pintor surrealista, al MNAC, i vaig descobrir que els cadàvers exquisits també es poden fer amb pintura... En aquest cas, els pintors dibuixen cossos: el primer pinta el cap, el segon el bust i el tercer les cames...

I poden sortir coses com aquesta:




La idea procedeix del poeta Isidore Ducasse -autodenominat Conde de Lautréamont-, que defineix la bellesa com la trobada fortuita en una taula de dissecció d'una màquina de cosir i un paraigües.





Dit això... Per quan una sessió surrealista amb te, encens i cadàvers exquisits? =D

:D

Millor no!

dissabte, 15 de desembre del 2007

PORT AVENTURA



Fotos del Port Aventura. Les dues de grup:

M'estalvio la de la Marta sortint del Dragon Kant perquè no sé si li agradaria...però marta, realment la situació no deixa de ser molt divertida. L'Uri i l'Ire hiperfeliços i tu totalment descolocada ;-)
I per avui ja n'hi ha prou de fotos no trobeu! si hi ha alguna que volgueu censurar, només m'ho heu de dir :D.

Festa Bera!





Sippp! divendres es va inaugura l'autoescola del pare de la Berins, i fa unes setmanes vam assistir a l'aglomerada festa dels 18 de la Bera (i de resquillada, la de l'Irene i el Ger): una festa aparentment sorpresa. La Laia, aquella noia d'ulls blavíssims i molt empanada :-), em va passar unes quantes fotos moooolt interessants que no m'he pogut estar de penjar-les al blog. Les més esbojarrades de la nit crec que van ser la Blanca, la Maria i la Marina (es pot constatar clarament a les fotos ;-)).


Siii, se que això ja queda lluny però...val més tard que mai no?

Tinc el record de molta gent, molts crits, molt de soroll, una mare atabalada que s'havia encarregat de tot, un pa de pessic molt bo, molts i molts regals, un àlbum de fotos currat, un joc fet a mà molt guai, aps! i la Bera-miss!!! molt important! jeje. I després el concert dels Pets...Aixxx! els records es confonen xD, començo a perdre la memòria, li hauré de demanar a la Bera aquell joc tant fantàstic,...em faig gran!! xDxDxD

divendres, 14 de desembre del 2007

"Rodoreda era una barreja de timidesa i d’orgull, d’espontaneïtat i d’hermetisme, de fortalesa i d’indefensió. Era, sobretot, davant d’una càmera, una gran seductora, que reia de manera franca, directa. I sabia, com les dames de món, cavalcar amb picardia una cama damunt de l’altra i mantenir en la mirada una punta d’ingenuïtat. O d’ironia. Ara: defensava amb duresa, treballada per una llarga història d’il·lusions i desenganys, de pactes i renúncies, la seva solitud, i amb la solitud, la seva independència, la seva necessitat de navegar sense rumb, de concentració i d’exploració interior fins a resultar esquerpa, distant. (En una de les cartes que he citat, per exemple, em diu que l’han invitada a anar a Berlín: «no sé què fer. Per una banda, em fa il·lusió, per l’altra em sembla una pèrdua d’energia i una carallada per fer-me mirar a mi que m’agrada tan poc que em mirin», tan poc que, a vegades, si advertia que algú, un periodista o un lector fervorós, tant se val, rondava la casa per assaltar-la, barrava portes i finestres, desconnectava els timbres, els telèfons i es feia la fugida.) De fet, era com una enorme calaixera, plena de compartiments i de racons, que molt de tant en tant obria o deixava obrir i que si, algun cop, ho feia, tancava ràpidament. O donava a entendre que els compartiments oberts, com una nina russa, en contenien d’altres més profunds, i aquests, encara d’altres de més profunds, que per definició eren els essencials. Uns compartiments (o uns racons), on amuntegava, per un costat, els somnis i les experiències més íntimes, i, per l’altre, les lectures més variades."

Joaquim Molas
Barcelona, 9 de març 2002

dimarts, 11 de desembre del 2007



Poesia visual...
un món de conceptes...
He descovert avui aquest poema de Brossa.
què ens pots explicar Ire?

IEP! on és la nova enquesta ;-)

dilluns, 10 de desembre del 2007

Això és el que toca

(Almenys a mi)



Però sempre hi ha alguna cosa que em distreu del que estic estudiant i em suplica: "Fes-me una foto...". I... Com negar-s'hi? =)
És el que passa quan s'està estudiant l'enorme utilitat de les coses inútils :)

Us presento els meus estimats 'subratlladors' tutti colori :P




I us deixo amb dues frases:

"La vida es algo demasiado serio como para con ella hacer literatura" (Antonio Marichalar)
Què opineu?

I l'altra és un vers de Rafael Alberti que jo trobo mooooolt genial:
Me parece que voy a tener que llorar porque esta madrugada una farola de gas asesinó mi bicicleta.

=)

... 11 dies i vacances!

diumenge, 9 de desembre del 2007

LISBOA!


Sí, sé que em mataràs quan vegis la foto però no ho he pogut evitar!!! Un viatge fantàsticccc!!!! Res a criticar! Tot absolutament genial!!!! Segur que serà una experiència difícil d'oblidar.

dimecres, 5 de desembre del 2007

Prínceps blaus



Avui, llegint un llibre d'anglès he somrigut amb aquesta frase:

"SO YOU STOP BEHAVING LIKE A LOVESICK FROG AND DO WHAT I TELL YOU"

noooo! que segueixi sent com un "lovesick frog" :DDDD

Un petonet
Laia

dilluns, 3 de desembre del 2007

"Merda d'artista"


Thérèse rêvant de Balthus

Coses que cal saber per ser un/a bon/a estudiant d'història de l'art:
que els dilluns els museus tanquen, que per molt que t'hi presentis amb bona fe no et deixaran passar.
parlant de fe, que t'has d'apendre els quatre evangelistes, les maneres de representar la verge, el pantocrator, i tota la pesca encara que mai t'hagi interessat la religió. Per anar bé, t'hauries de llegir bona part de la bíblia.
que no t'has de riure davant "La merda d'artista" sinó plantejar-te si allò és art, o no (el riure que se't escapa, ja ho diu tot però...).
que...
Jjejeje. bueno, res, només volia fer una mica de broma!
Un petó
Laia

diumenge, 2 de desembre del 2007

Antígona i María Zambrano

...En este tiempo aún palpitante, poblado de víctimas en busca de sacrificio, por no saber qué hacer del ser y de la vida, por vértigo del tiempo, por espanto de ese "tienes frente a ti toda la vida" -que al adolescente angustiado se le repite- desconociendo que es eso justamente lo que le espanta: tener frente a sí toda la vida, toda como una esfera compacta, inaccesible como un absoluto del vivir instante a instante.

María Zambrano, La tumba de Antígona.


I com aquest trosset en podria haver posat mil més... Perquè aquestes dues dones (Antígona i Zambrano) són gegants, gegantíssimes!

El llibre comença així:

Antígona, en verdad, no se suicidó en su tumba, según Sófocles,
incurriendo en un inevitable error, nos cuenta. Mas ¿podía Antígona darse la
muerte, ella que no había dispuesto nunca de su vida?

María Zambrano li dóna a Antígona el que Sófocles va negar-li: temps i veu.

=)

Us el recomano moltíssim! És curtet (65 pàgs.), però molt intens! És un llibre per llegir amb calma... Però bé, ara arriba el Nadal i tindrem una miiica de temps!!! :D

Un petó! Espero que vagi molt bé la setmana! 4 dies de festa, no està malament...! :P I als que teniu exàmens, molta sort i ànims!

Good Woman

Això és el que sou vosaltres, noies. Per dir coses com que voleu ser "un blog ben vistós ple d'anècdotes, curiositats i xafarderies ben sucoses".
Us deixo amb els vostres personatges preferits, i una cançó que acabo de descobrir i que m'encanta. "Good Woman", de Cat Power. Una dona gegant =)



EixeBlog.

dijous, 29 de novembre del 2007

dimecres, 28 de novembre del 2007

DISPERSEM-NOS!




Què és això de no actualitzar al blog? :D -és un monòleg interior, no estic fotent bronca a ningú-.doncs mira, avui que tinc una miqueta de temps m'he dit vaaa posa un parell de fotos de campaments, bé ejem, d'una part de campaments, la part del camping val més no posar-la -los trapos suciosss-. Va ser guai la ruta! molt guai! a mi em va encantar jeje! La frase meva que va quedar de campaments va ser un dia que hi havia molta boira i evidenment ens vam perdre. A mi no se'm va acudir res més que dir: "bueno doncs, dispersem-nos i que cadascú busqui on pot ser el camí!" Ala doncs! cada dia em recordaven el meu "dispersem-nos" d'inconscient que no sap moure's per la muntanya. :D:D
Va! expliqueu alguna anècdota al blog: un aniversari sorpresa que no surt com s'ha previst,...una conversa interessant :D plis! plis! plis!

diumenge, 25 de novembre del 2007

Chartres



Possible examen suspès. El que estudïi demà dictaminarà el seu destí.
Nanit!!!
Laia
PD: el que dóna de si una simple foto :D. Merci pels comments!

dilluns, 19 de novembre del 2007

dimecres, 14 de novembre del 2007

:D

Charles Morris va dir que l'art, al no ser una activitat que faci tothom, és on hi ha més relacions simbòliques.
Però que passa amb l'art contemporani?
No respon a cap de les dues preguntes que ens fem quan estem davant d'una obra d'art:
- Què és?
- Per a què serveix?


L'art figuratiu ja d'entrada, et contesta almenys la primera pregunta. Però l'art abstracte no ens obliga a contestar aquests interrogants, potser perquè no tenen resposta. Amb l'art contemporani només podem fer una cosa: apreciar, contemplar (que en definitiva és el primer que fem sempre amb totes les coses: contemplar les formes). Així doncs, l'art contemporani ens ensenya a posar en funcionament allò més elemental!

Finalment, Morris va acabar concloent que les relacions són fonamentalment artístiques i que l'art és la manera que tenim els humans per relacionar!

diumenge, 11 de novembre del 2007

RUFUS



Ell és Rufus Wainwright. És moltíssim més que genial. I en concert enamora...

Us deixo amb Cigarettes & Chocolate Milk. Quan la va tocar em vaig emocionar... :)

"Cigarettes and chocolate milk
These are just a couple of my cravings
Everything it seems I like's a little bit stronger,
A little bit thicker, a little bit harmful for me..."

dissabte, 10 de novembre del 2007

Sopar Solso

Primera anècdota de la nit:

1r pla) Laia i Bera caminant pel carrer major coincideixen amb l'Uri, la Laia i la Clara que pugen pel carrer Bonavista.

2n pla) la Clara pregunta: us en recordeu de mi?

I la Laia, tant espontània com sempre diu:
- Oi tant! tu ets la clàudia oi?
UUUUUUUUUUi! casi Laia, casi. M'encanta la teva naturalitat
Petons,
Laia
PD: MERCI MARTA PER AQUEST SOPAR TAN GENIAL!

dilluns, 5 de novembre del 2007

El diccionari també?!

Doncs sí... El diccionari també és masclista. O si no llegiu aquesta definició de la RAE:

huérfano, na.


1.
adj. Dicho de una persona de menor edad: A quien se le han muerto el padre y la madre o uno de los dos, especialmente el padre.

I si se't mor la mare què ets? Huérfana de segunda categoría?

I no només és masclista, sinó també una mica estrambòtic... Una altra d'aquestes coses incomprensibles és que ja no es pot dir "vinagrera" per referir-se a l'utensili amb què servim el vinagre... sinó "convoy". Ejemmm, sí...

Sí, sí, fins i tot els diccionaris comencen a estar una mica bojos...

Caperucita roja políticamente correcta

A veure si rieu tant com jo llegint la versió políticament correcta de la Caputxeta... :P
Sé que a primera vista pot semblar molta lletra, però val la pena ;)

Érase una vez una persona de corta edad llamada Caperucita Roja que vivía con su madre en la linde de un bosque. Un día, su madre le pidió que llevase una cesta con fruta fresca y agua mineral a casa de su abuela, pero no porque lo considerara una labor propia de mujeres, atención, sino porque ello representa un acto generoso que contribuía a afianzar la sensación de comunidad. Además, su abuela no estaba enferma; antes bien, gozaba de completa salud física y mental y era perfectamente capaz de cuidar de sí misma como persona adulta y madura que era.

Así, Caperucita Roja cogió su cesta y emprendió el camino a través del bosque. Muchas personas creían que el bosque era un lugar siniestro y peligroso, por lo que jamás se aventuraban en él. Caperucita Roja, por el contrario, poseía la suficiente confianza en su incipiente sexualidad como para evitar verse intimidada por una imaginería tan obviamente freudiana. De camino a casa de su abuela, Caperucita Roja se vio abordada por un lobo que le preguntó qué llevaba en la cesta.

-Un saludable tentempié para mi abuela quien, sin duda alguna, es perfectamente capaz de cuidar de sí misma como persona adulta y madura que es -respondió.

-No sé si sabes, querida -dijo el lobo-, que es peligroso para una niña pequeña recorrer sola estos bosques.

Respondió Caperucita:

-Encuentro esa observación sexista y en extremo insultante, pero haré caso omiso de ella debido a tu tradicional condición de proscrito social y a la perspectiva existencial -en tu caso propia y globalmente válida- que la angustia que tal condición te produce te ha llevado a desarrollar. Y ahora, si me perdonas, debo continuar mi camino.

Caperucita Roja enfiló nuevamente el sendero. Pero el lobo, liberado por su condición de segregado social de esa esclava dependencia del pensamiento lineal tan propia de Occidente, conocía una ruta más rápida para llegar a casa de la abuela.

Tras irrumpir bruscamente en ella, devoró a la anciana, adoptando con ello una línea de conducta completamente válida para cualquier carnívoro.

A continuación, inmune a las rígidas nociones tradicionales de lo masculino y lo femenino, se puso el camisón de la abuela y se acurrucó en el lecho.

Caperucita Roja entró en la cabaña y dijo:

-Abuela, te he traído algunas chucherías bajas en calorías y en sodio en reconocimiento a tu papel de sabia y generosa matriarca.

-Acércate más, criatura, para que pueda verte -dijo suavemente el lobo desde el lecho.

-¡Oh! -repuso Caperucita-. Había olvidado que visualmente eres tan limitada como un topo.

-Pero, abuela, ¡qué ojos tan grandes tienes!

-Han visto mucho y han perdonado mucho, querida.

-Y, abuela, ¡qué nariz tan grande tienes!... relativamente hablando, claro está, y su modo indudablemente atractiva.

-Ha olido mucho y ha perdonado mucho, querida.

-Y... ¡abuela, qué dientes tan grandes tienes!

Respondió el lobo:

-Soy feliz de ser quien soy y lo que soy -y, saltando de la cama, aferró a Caperucita Roja con sus garras, dispuesto a devorarla.

Caperucita gritó; no como resultado de la aparente tendencia del lobo hacia el travestismo, sino por la deliberada invasión que había realizado de su espacio personal.

Sus gritos llegaron a oídos de un operario de la industria maderera (o técnicos en combustibles vegetales, como él mismo prefería considerarse) que pasaba por allí.

Al entrar en la cabaña, advirtió el revuelo y trató de intervenir. Pero apenas había alzado su hacha cuando tanto el lobo como Caperucita Roja se detuvieron simultáneamente.

-¿Puede saberse con exactitud qué cree usted que está haciendo? -inquirió Caperucita.

El operario maderero parpadeó e intentó responder, pero las palabras no acudían a sus labios.

-¡Se cree acaso que puede irrumpir aquí como un Neandertalense cualquiera y delegar su capacidad de reflexión en el arma que lleva consigo! -prosiguió Caperucita-. ¡Sexista! ¡Racista! ¿Cómo se atreve a dar por hecho que las mujeres y los lobos no son capaces de resolver sus propias diferencias sin la ayuda de un hombre?

Al oír el apasionado discurso de Caperucita, la abuela saltó de la panza del lobo, arrebató el hacha al operario maderero y le cortó la cabeza.

Concluida la odisea, Caperucita, la abuela y el lobo creyeron experimentar cierta afinidad en sus objetivos, decidieron instaurar una forma alternativa de comunidad basada en la cooperación y el respeto mutuos y, juntos, vivieron felices en los bosques para siempre.


James Finn Garner.

divendres, 2 de novembre del 2007

P e r f e c t D a y






Just a perfect day,
Drink sangria in the park.
And then later, when it gets dark,
we'll go home.

Just a perfect day,
Feed animals in the zoo.
Then later a movie too,
and then home.

Oh it's such a perfect day
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.

Just a perfect day,
Problems all left alone.
Weekenders on our own,
It's such fun.

Just a perfect day,
You make me forget myself.
I thought I was someone else,
Someone good.

Oh it's such a perfect day,
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.

You're going to reap just what you sow...



~ Lou Reed. ~









Perdoneu que em posi sentimental, però així és més o menys un dia amb vosaltres... =)
You just keep me hanging on...



Sabeu que tenim pendent un pícnic (pique-nique xD), oi? Estovalles de quadres vermells, cistellet ple de menjar deliciós, gespeta... I després de dinar farem sessió de fotos artístiques i pintarem nenúfars. Sí o sí? :)



Un petó, preciosos i precioses! Gaudiu del pont...

dijous, 1 de novembre del 2007



Arenas de soledad
Empezar de nuevo
sin destino y sin tener
un camino cierto que, me enseñe a no perder la fe
y escapar de este dolor sin pensar en lo que fue
¿cuanto aguanta un corazón sin el latido de creer?

[estribillo:]
En lo bello en la verdad de la esperanza
de esta sed de amar
en los sentimientos que se quedan
sueños que perduran
y busqué y subÍ y fui preso entre las alas del amor
sin distancia y sin recuerdos
en las arenas de esta soledad

Presa de un silencio roto
hijos del amanecer
que nunca alcanzó esa luz, tan confundida en el placer
y cierro los ojos, sólo para comprender
cuánto aguanta un corazón sin el latido de creer

Dama d'Auxerre



-Blog, perquè t'has quedat estancat? tens por de crèixer?
- No, el que em passa és que he de conviure amb tres noies que no em fan gaire cas últimament. M'hauré d'emancipar i muntar-me tot solet la vida, em tenen ben abandonat.

Divagant passada ja la mitjanit, nit de Hallowen per cert, i jo estudiant obres de fa desenes de segles,...el que s'ha de fer.

Bueno-bé-doncs-vaja-xiques, afegeixo una foto d'una figura arcaica grega que m'agrada mooolt! s'anomena la dama d'Auxerre, i no sé explicar ben bé perquè m'atrau tant, és molt delicada, femenina, té un encant especial comparada amb les estàtues d'aquella època remota (o no tant remota jeje).

Bona nit!

divendres, 26 d’octubre del 2007

"Cosa de dos"

Avui al matí ens ha vingut a fer una visitar l'autora de l'obra "Cosa de dos", una obra que el profe de teatre ens va obligar a anar a veure per fer-ne un treball. Tot i que no estava realment molt convençuda de l'obra, aquella dona m'ha semblat una passada. Quan ha acabat de parlar, ha sigut com una injecció d'energia a les venes: com parlava, com gesticulava amb les mans, l'expressió del rostre, i sobretot, tot el que deia...m'han fet somriure, sentir-me bé. Gloria Montero és una novel·lista que desconeixia per complet, va néixer a Austràlia, i ha voltat molt de món.
Aquestes són algunes frases que no he pogut evitar d'apuntar-me:
- Hay tantas maneras de encontrar verdades
- Hay mucho de teatro en nuestras vidas, en cada uno de nosotros.

dijous, 25 d’octubre del 2007

I... més quadres: al caixa forum!



Un matrimoni es retroba després d'una llarga nit de joc i vici. Ell s'asseu còmodament, empès pel cansansi, han passat la vetllada separats. La dona fa cara de satisfacció, una aventura potser? La cadira pel terra dennota que algú ha hagut de marxar corrents. Potser l'amant no li ha ni donat temptemps d'acomiadar-se

Aquest i altres quadres foren exposats al Caixaforum fa un mes o dos. No coneixia res de William Hogarths, un pintor del segle XVII, i vaig quedar-ne molt sorpresa! És com si estiguessis veient vinyetes de còmic condensades en un sol quadre: seqüencies, historietes.

I ara ja fa unes setmanes vaig anar a la exposició que ja havia comentat. Després el profe de Teoria de l'art va organitzar una sortida a aquesta mateixa exposició! Quina ràbia! :-D. Havia d'anar i escoltar-lo? no havia d'anar? that's the question!
Un dels quadres que em van agradar especialment és aquest:


Bórais raptant a Oritia de François André Vincent

El recent nascut de Georges la Tour



Qui no es queda fascinat davant d'un quadre com aquest? veure'l en vivo i en directo ha de ser senzillament genial!!!!!!!

És que a "Llenguatges artístics" estic descubrint moooltes obres guais!Prepareu-vos per la ratllada jejeje

L'edat de bronzzzze


L'edat de bronze d'Auguste Rodin

Anècdota:
Amb aquesta obra va ser acusat d'utilitzar un cos humà com a motlle! Imagineu-vos: posar algú en aquesta postura i barnissar-lo de cera per després fer tot el procés de la complicada tènica de la cera perduda! Això, inexplicablement, el va fer molt famós en la seva època! A Rodin li va anar de perles que desconfiessin de la seva habilitat creadora!

És que quan ens ho van explicar em va fer molta gràcia :D

dimecres, 24 d’octubre del 2007

Are you dead yet?



Doncs no! el blog no s'ha mort irene, encara no almenys.
És que prioritzem altres coses!!!
no és que no tinguem 10 minuts pel blog però la uni ha acaparat els nostres pensaments. Jo ja tinc algunes idees. Proximament ;-D
Laia

dimarts, 16 d’octubre del 2007

19... =)

[Aquí hauria d'anar una preciosíssima foto que el blog no em deixa posar. Però imagineu-vos-la. A l'esquerra tenim al Marc, somrient -sí, sí, somrient!-; al mig al nostre amic Carles, amb un preciós i extravagant barret -per què el devia portar? No m'ho explico, la veritat... :P- i, a la dreta, al nostre bon amic German, amb un mig somriure -que es deu, seguríssim, a la companyia del Marc :P-. A veure si demà puc posar la foto i comproveu... :)]
Felicitats al de l'esquerra! :)
(Que dubto molt que miri el blog, però perquè consti).
19 petons rebossants de vida! ;)

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Boina, bufanda i New York...


Algun dia anirem a Nova York. I l'únic imprescindible en tot l'equipatge serà una boina, o un gorro d'aquells que sempre surten a les pel·lícules i et fan pensar: "tan de bo aquí fes una mica més de fred...!". I una bufanda de colors, llarga, ben llarga, i un abric vermell. Per suposat. I des de dalt d'un gratacel ens sentirem immensament petits, i pensarem que val la pena. Tot. Ser aquí en aquests instants, poder veure el cel de Nova York. I passejarem per Central Park i serem els protagonistes d'una pel·lícula preciosa, mentre cau la neu i tot es va tornant blanc... Potser farem una guerra de neu. I hi haurà soroll, i cotxes, i fum, i pressa... Però nosaltres no podrem parar de somriure. I de fons s'escoltarà (i no és New York, New York :P):

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Això sí que són corbes!


Les tres gràcies de Rubens

Venus Prehistòrica

Concert Campestre de Tiziano (crec)

Opulent nuu femení de Renoir

Cartellera octubre-novembre-desembre

Weis! 3 coses:
Hi ha una exposició al Caixa Forum que pinta molt bé: "De Poussin a Cézanne" Passió pel dibuix. S'acaba a principis de desembre. Per força, veure dibuixos al carbonet, amb sanguina, etc, d'aquests autors ha de ser una autèntica passada!
Una altra exposició que em va cridar l'atenció: "L'enquadernació: ofici i art". Aquesta sí, s'acaba molt aviat: el 4 de novembre, és a dir, d'aquí menys d'un més. Algú s'hi apunta?
I finalment, un concert de Gerard Quintana a Barcelona a finals d'Octubre!! Presenta el seu nou disc "Treu banya". Ja buscaré més informació perquè avui no he pogut entrar a la seva web: www.gerardquintana.cat

WInga! a veure si algú pica i li ve de gust anar-hi! ;-)
Laia

dimarts, 9 d’octubre del 2007

El llenguatge del silenci...


"En ese instante yo he sentido, con una certeza no exenta de una impresión dolorosa, que tampoco en los próximos años, ni en los siguientes, ni en todos los años de mi vida escribiré libro alguno, ni inglés ni latino: y eso por una causa cuya penosa singularidad dejo que vuestra infinita superioridad espiritual, con su mirada por encima de engaños, coloque en su justo lugar, en el armonioso reino de las apariencias espirituales y corporales: esto es, que el lenguaje en el que quizás me fuera dado, no sólo escribir, sino incluso pensar, no es el latín, ni el inglés, ni el italiano ni español, sino un lenguaje del que no conozco una sola palabra, un lenguaje en el que me hablan las cosas mudas y en el que, quizás, una vez en la tumba me justificaré ante un juez desconocido."
Carta de Lord Chandos, Hugo von Hofmannstahl







I ja només queda el silenci...

dilluns, 8 d’octubre del 2007

Jo també sóc real

Mira que ets esquifit,tu, Lluís, que quan et poses de perfil ets una línia negra vertical, que no tens cul, que no tens ombrus ni panxeta, una mica com jo que se'ns marquen els ossos i ens costa caminar amb el vent de cara.
Vaja, que em va semblar un discurs del tot hipòcrita el que vas fer l'altre dia i la cançó, bé, és una cançó més i no m'hi posaré en contra però xiquet, el discurset sobrava eh? Que mira, és divertit parlar i fer brometa per empalmar les cançons que queda molt guai però ja fa temps que em cansen els pamflets que es reciten als concerts, no ho sé, dedica -les a la nòvia o recita un poema que t'agradi però per dir les bestieses que vas dir al concert passat, calla home, que estàs més mono o no sé, sigues una mica original que per dir el que vas dir ja ho podem sentir cada dia per les tardes a Channel 4, que n'estic farta del rotllo aquest de “les dones reals”, la “dona mediterrània –i catalana- ” i de les dones “amb valls i muntanyes” (així ho va dir ell).

Ja sé que m'estic posant en un terreny perillós i digueu-me frívola o el que sigui però que jo només dic que a ningú se li acudiria intentar vendre un producte ensenyant panxes i mixelins, que ho sento però a mi no m'agradaria veure la celulitis d'una desconeguda o desconegut, perquè admeteu-ho, no és bonic. Que a mi m'encanten les vostres carns, perquè sou les meves amigues, i la teva panxeta, perquè t'estimo, però això és ben diferent. I insisteixo, que a mi el sobrepès de bones a primeres no m'agrada i no us deixeu enganyar per això de la publicitat “responsable” que les dones “reals” amb una mica de quilets per aquí i per allà són guapíssimes i de gordes amb els quilos ben posats n'hi ha poques i totes surten als anuncis. La veritable qüestió és que de persones lletges siguin grasses o primes a la publicitat no en trobarem a no ser que sigui per algun motiu especial.

Però jo el que volia fer aquí és reivindicar-me perquè resulta que ara en aquests ambients guais, hippies i super progres està mal vist ser prim, que no, que les primes no existim que el que passa és que som unes anorèctiques per culpa de la societat de consum, les models, publicitat i bla bla bla...
Ho sento, que ja sé que hi ha gent amb aquests problemes però sabem tots que això és un problema de caràcter psicològic més greu, o de vegades, simplement, d'un buit educatiu.

I digueu-me que tinc la pell fina però després del discurset del nostre Lluís em vaig sentir del tot discriminada, que jo sóc una dona mediterrània, catalana i real, però prima perquè ja sabem que la natura ens fa com ens fa, diferents.

diumenge, 7 d’octubre del 2007

SE BUSCA

Es busca acompanyant (no cal que tingui caché xD) per anar al concert de Rufus Wainwright! Diumenge 4 de novembre a les 21.15 a l'Auditori. És una oportunitat única!!! ;)

Escolteu, escolteu...

Frases surrealistes

Magritte.

-Doncs clar que no és una pipa! -va dir la profe, rotundament. "Ah, no?", pensava jo. "A veure si això també serà una serp que s'ha menjat un elefant..."-. No és una pipa, sinó la representació d'una pipa, cosa completament diferent!

* * *

I ens va deixar amb una altra frase, "perquè reflexioneu", va dir. Però, per moltes voltes que li dono, no li trobo el sentit...

"Un coup de dés jamais n'abolira le hasard"

(Una tirada de daus mai no abolirà l'atzar).

Mallarmé.

Què interpreteu vosaltres?
* * *

I ara una última frase molt divertida (aquesta ens la va explicar la profe de llatí xD). Es veu que, fa uns quants anys (no sé exactament quants, però sembla ser que durant la dictadura franquista), un ministre es va fer un lio amb els llatinismes i va dir:

"Mens sana in corpore insepulto"

Uhmmm, potser sí, potser els cossos enterrats perden la vitalitat... xD



Que gaudiu el que queda de diumenge i l'inici de la setmana! =)



Llicència

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.