Xipollejant entre sanglots
el seu fang em va embrutint les venes,
i a poc a poc, aquest neguit
m'ha anat cubrint d'una capa
de sutge i terra.
Ja no puc caminar: caic.
Una i una altra vegada
m'enfonso
en aquest mar d'injusta tristesa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
:)
m'agrada moooolt =)
no sé, descriu molt bé les sensacions!
ha quedat molt xulo el blog! =D ziip, ja penjaré algo (perdóoo, quelcom!)
Laia, aquesta tarda sessió de cine a ca la Sara! si no estàs molt enfeinada.....
un petuneeet!!!
Publica un comentari a l'entrada