dilluns, 30 d’abril del 2007
La música dels trets
"La mort feia disbauxes al subterrani del crematori, i la sang del capvespre i d'aquella nit anava xopant a poc a poc les pedres, la sorra, el fustam, l'aire i l'esperit dels presos a l'aguait. "
diumenge, 29 d’abril del 2007
Las cuatro habitaciones
Abre la puerta del silencio.
Franquea el tiempo gris,
las salas grises,
esa infinitud de puertas
que no llevan a ninguna parte...
Al otro lado encontrarás otra puerta
blanca.
(Está abierta, ¿no la ves?).
No, no es un juego de espejismos.
Si la cruzas llegarás
-tal vez no, quién lo sabe-
a otro silencio gris,
a otra soledad cerrada.
Ooh, heu d'anar a veure aquesta exposició! Hammershoi...
És preciosa =) I està súper ben muntada: tu vas passant per una mena de laberint il·luminat amb una llum molt tènue, i et vas trobant -molt espaiats- quadres de Hammershoi... Una passada de pintor! *.* Heu d'anar-hi, de debò (però demà o passat, que només dura fins l'1 de maig). A més, hi ha un passadís amb moltes pantalles, i en cada una d'elles es veu una escena d'una pel·li de Dreyer... I així pots veure el que intenta mostrar l'exposició: que el cine de Dreyer té molt de les pintures de Hammershoi...
Exposició: Hammershoi i Dreyer, al CCCB. 3,30 € pels estudiants, 4 € i pico pels no-estudiants...
Bé, ja callo. El llit m'espera... Molts petonssss! I res d'estrés agut.. (el lleuger encara està permès).
Sóc jo o la mandra s'ha apoderat de nosaltres? ... xD
La bala que m'ha de tocar encara no ha estat fabricada
Aquesta setmana, en vistes d'una abandonament absolut del blog pel període d'examens finals...he decidit escriure una frase de K.L.Reich cada dia, un llibre que ja només per la seva llarga consistència, val la pena de fer-ne esment :-D jijijiji. I sí, jo també estudio, no malpenseu, però certament, estic molt desmotivada.
Allà va!!
"Durant tot el dia ha caigut aquesta pluja de muntanya que fecunda els prats i entristeix els esperits. És una pluja petita, silenciosa, lenta, penetrant...Les flors mateixes, l'herba, els fruiters, semblen queixar-se de la tristesa que els embolcalla."
Allà va!!
"Durant tot el dia ha caigut aquesta pluja de muntanya que fecunda els prats i entristeix els esperits. És una pluja petita, silenciosa, lenta, penetrant...Les flors mateixes, l'herba, els fruiters, semblen queixar-se de la tristesa que els embolcalla."
dissabte, 28 d’abril del 2007
Camps de maduixes
No fa falta que tanquis amb clau cada porta,
som un àgil i experimentat acròbata.
No fa falta que encara me vulguis fer caure,
vaig amb rodes, som es rei de ses capavallades.
No fa falta que ataquis amb tantes respostes,
tenc preguntes per copar quatre segles d´escorça.
I és inútil que apaguis ses teves faroles,
sé trobar-te davall quinze sostres de roba.
De vegades me passa que te mir
i platges amb cocos que suren
i fons de corall i jardins.
De vegades me passa que t´estim
i veig un dia que comença
dins un camp de maduixes.
De vegades me passa que nedam
dins una piscina que vessade flam i iogurt natural.
De vegades me passa que becam
damunt una estora de dàtils
i climes de països portàtils
I...no podia faltar una cançó d'Antònia Font!!!!
divendres, 27 d’abril del 2007
quina tarda!
quina tarda la d'avui! un pèl estranya!
últimament visc com si estigués veient desfilar les imatges confuses d'un somni sense fons...
Primer, representació de polítics a francès, aulamòbil, després, la classe d'història més llarga de la meva història, després m'acoblo a casa l'Irene, -sa mare, com sempre, encantadora-, tot seguit he d'anar corrents al metge i em diu que no és res greu (és la segona vegada que hi vaig i no és res greu, no vull que pensi que sóc una hipocondríaca), i...em planto de nou a casa l'Irene,que em convida a un cafè en pols boníssim i mentres intentem planejar una tarda tranquil·la amb família :-D. Però el Carles, no pot venir per alergies felines, l'Isaac ha quedat amb una dona molt interessant ;-) que l'ajudarà amb la física,...al final som quatre: Sara, Germán, Irene i jo. Quatre que volien veure una pel·li però que acaben menjant-se les crispetes sense ella (curiós no? més ben dit, estrany...irreal). appps m'ho deixava: l'aventura al terrat, escalant per l'obertura prohibida, ...quines vistes ! (s'ha de repetir ok?). I el final? que me'l deixo...al final acabem a casa meva, enviant un email a tothom per fer fotomuntatge de final de 2n.
No sé què pensar...
últimament visc com si estigués veient desfilar les imatges confuses d'un somni sense fons...
Primer, representació de polítics a francès, aulamòbil, després, la classe d'història més llarga de la meva història, després m'acoblo a casa l'Irene, -sa mare, com sempre, encantadora-, tot seguit he d'anar corrents al metge i em diu que no és res greu (és la segona vegada que hi vaig i no és res greu, no vull que pensi que sóc una hipocondríaca), i...em planto de nou a casa l'Irene,que em convida a un cafè en pols boníssim i mentres intentem planejar una tarda tranquil·la amb família :-D. Però el Carles, no pot venir per alergies felines, l'Isaac ha quedat amb una dona molt interessant ;-) que l'ajudarà amb la física,...al final som quatre: Sara, Germán, Irene i jo. Quatre que volien veure una pel·li però que acaben menjant-se les crispetes sense ella (curiós no? més ben dit, estrany...irreal). appps m'ho deixava: l'aventura al terrat, escalant per l'obertura prohibida, ...quines vistes ! (s'ha de repetir ok?). I el final? que me'l deixo...al final acabem a casa meva, enviant un email a tothom per fer fotomuntatge de final de 2n.
No sé què pensar...
dimecres, 25 d’abril del 2007
Ball robat i...una cita per anar adormir!
Eulàlia: "L'Oleguer diu que en qüestió de lectures estic a règim vegetarià, de bledes bullides".
(Avui la recordàvem amb la Sara al metro, camí cap a la UB de Geografia i Història)
"La despedida es una pena tan dulce que estaría diciendo buenas noches hasta que amaneciese."
William Shakespeare
K.L.Reich
"S'ha estirat al llit, el refugi de les seves hores amargues, i ha volgut distreure's llegint. Una novel·la amb subtils complicacions conjugals. Impossible de sortir de la pàgina on s'aturà la darrera vegada. El cap li barrina terres enllà, passat molts sembrats, moltes prades, molts rius i moltes terres. L'ofega la grisor buida i dissolvent d'aquest present, i més avui que l'exciten els records d'uns colors al·lucinants."
Joaquim Amat-Piniella
diumenge, 22 d’abril del 2007
La plaça del diamant
"I en Vicenç, (...) va dir com si s'ho digués a ell mateix, hi ha persones que tenen traça en enamorar a una noia i jo no en tinc.
I amb aquestes paraules la va guanyar. I va començar el festeig. Un festeig com una guerra."
I amb aquestes paraules la va guanyar. I va començar el festeig. Un festeig com una guerra."
dissabte, 21 d’abril del 2007
I... un altre autoretrat!!!
No és meu, és clar. Però m'encanta...
Va, a veure si endevineu qui és. Una pista: té relació amb... l'amor i l'ànima...
Un petó, i bon cap de setmana!
No us ha passat que el dia de Sant Jordi és com un dia a part, una mica fora de la rutina, de la realitat quotidiana, com un parèntesi? I s'acaba i obres l'agenda i és com si el món es tornés a posar en marxa, però tu encara no estàs preparada per tornar a començar a donar voltes...
Autoretrat, un altre :-D
Inconformisme fal·laç que destil·les les hores,
despentines moments i empolses de boira
tot allò que trobes
Ràbia, rigidesa i neguit
has niat entre la sorra.
Enveja creixent, que cremes,
no escoltes. Atura't! Atura't si et plau!
Desconeixes l'error més gran de la teva persona:
negar-te a tu mateix el plaer de gaudir
d'aquest imperfecte món interior que t'envolta.
Després del sorprenent i inexplicable sant jordi a l'insitut...encara no sé si em veig en cor de mostrar els meus poemes. Perquè encara no m'ho crec, perquè no crec que siguin res de l'altre món,...
Bon cap de setmana!
despentines moments i empolses de boira
tot allò que trobes
Ràbia, rigidesa i neguit
has niat entre la sorra.
Enveja creixent, que cremes,
no escoltes. Atura't! Atura't si et plau!
Desconeixes l'error més gran de la teva persona:
negar-te a tu mateix el plaer de gaudir
d'aquest imperfecte món interior que t'envolta.
Després del sorprenent i inexplicable sant jordi a l'insitut...encara no sé si em veig en cor de mostrar els meus poemes. Perquè encara no m'ho crec, perquè no crec que siguin res de l'altre món,...
Bon cap de setmana!
dijous, 19 d’abril del 2007
Pequeña faula
“Ay”, dijo el ratón, “el mundo se está haciendo más chiquito cada día. Al principio era tan grande que yo tenía miedo, corría y corría, y me alegraba cuando al fin veía paredes a lo lejos a diestra y siniestra, pero estas largas paredes se han achicado tanto que ya estoy en la última cámara, y ahí en la esquina está la trampa a la cual yo debo caer”. “Sólamente tienes que cambiar tu dirección”, dijo el gato, y se lo comió.
Franz Kafka
Franz Kafka
...Again ("ramalasso" nostàlgic)
Sí, un altre cop ha arribat el dia. No sé com ens ho fem, però cada any arriba més ràpid. Les setmanes de suplici (però un suplici que, en el fons, no deixa de ser un plaer... L'únic que això només es veu quan ja ha passat, quan està ben lluny i trobaries a faltar fins allò que més odiaves), les tardes eternes i literàries, aquests primers dies de primavera...
(Vale, sí, Sara, abstén-te de llegir xD)
Doncs sí, ja és demà. EL dia. El dia que s'espera amb més il·lusió, que més nervis es passa i que et deixa més deprimit quan acaba...
Bé, no és que em volgués posar tràgica ni cursi (bé, una mica sí... xD -que no sóc agrícola, Sara, ho has de tenir en compte...-). (i sento si sembla un diàleg amb la Sara, és que quan escric algo que es comença a fer cursi, se m'apareix la Sara posant cara de fàstic :P).
Sabeu que ja fa un any de quan dèiem que feia un any de l'any de les croquetes? =) Aquell magnífic i deliciós dinar que ens va deixar les llengües socarrimades. Aquell dinar a corre-cuita, amb la Laia fregint croquetes, nosaltres preparant els maduixots (que vam menjar a la biblioteca mentre s'imprimien les revistes -del revés xD-), en què el German va dir la ja famosa frase: "No son de pollo! Son de bacalao!" xD Va ser un dia mortalment cansat... I després de la piscina (perquè sí, aquella era una època activa i la Laia i jo anàvem a la piscina -bé, xerràvem més que nedàvem, però...-), em vaig asseure al llit de la Laia i ja no em podia aixecar...
(No és nostàlgia, eh? Simplement... recordant).
Bé, i després el Sant Jordi republicà... I aquest any el rusiñolià! =)
Que el disfruteu! És un dia d'aquells en què s'ha d'aplicar el (Saraaa, tapa't les orelles! Vull dir, els ulls) Carpe Diem!
Que us ho passeu molt béé!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Un petó!!!
I frase que, no sé per què, em sembla adient pel dia d'avui:
“El inocente tren amarillo que tantas incertidumbres y evidencias, y tantos halagos y desventuras, y tantos cambios, calamidades y nostalgias, había de llevar a Macondo.”
(Vale, sí, Sara, abstén-te de llegir xD)
Doncs sí, ja és demà. EL dia. El dia que s'espera amb més il·lusió, que més nervis es passa i que et deixa més deprimit quan acaba...
Bé, no és que em volgués posar tràgica ni cursi (bé, una mica sí... xD -que no sóc agrícola, Sara, ho has de tenir en compte...-). (i sento si sembla un diàleg amb la Sara, és que quan escric algo que es comença a fer cursi, se m'apareix la Sara posant cara de fàstic :P).
Sabeu que ja fa un any de quan dèiem que feia un any de l'any de les croquetes? =) Aquell magnífic i deliciós dinar que ens va deixar les llengües socarrimades. Aquell dinar a corre-cuita, amb la Laia fregint croquetes, nosaltres preparant els maduixots (que vam menjar a la biblioteca mentre s'imprimien les revistes -del revés xD-), en què el German va dir la ja famosa frase: "No son de pollo! Son de bacalao!" xD Va ser un dia mortalment cansat... I després de la piscina (perquè sí, aquella era una època activa i la Laia i jo anàvem a la piscina -bé, xerràvem més que nedàvem, però...-), em vaig asseure al llit de la Laia i ja no em podia aixecar...
(No és nostàlgia, eh? Simplement... recordant).
Bé, i després el Sant Jordi republicà... I aquest any el rusiñolià! =)
Que el disfruteu! És un dia d'aquells en què s'ha d'aplicar el (Saraaa, tapa't les orelles! Vull dir, els ulls) Carpe Diem!
Que us ho passeu molt béé!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Un petó!!!
I frase que, no sé per què, em sembla adient pel dia d'avui:
“El inocente tren amarillo que tantas incertidumbres y evidencias, y tantos halagos y desventuras, y tantos cambios, calamidades y nostalgias, había de llevar a Macondo.”
Creus en les fades?
-¿Sabes, Wendy? , cuando el primer niño rió por primera vez, su risa se rompió en miles de pedazos que se fueron dando saltos, y así fue cómo aparecieron las hadas. Y por eso tendría que haber un hada por cada niño y cada niña.-¿Tendría que haber? ¿Acaso no es así?
-No. Ahora los niños saben mucho y pronto dejan de creer en las hadas, y cada vez que un niño dice “No creo en las hadas”, en algún lugar hay un hada que muere.
dimecres, 18 d’abril del 2007
Curiositat dels grecs
No em digueu boja, però és que estava estudiant per l'examen de grec (demà a les 8:30h del matí, i encara no em sé les institucions... uf uf) i he llegit una cosa que m'ha fet molta gràcia.
Els grecs tenen milers de tribunals de justícia (que si un pels que han comès homicidi voluntari, un altre per homicidis involuntaris, i un llaaaarg etc.). Doncs bé, un d'ells es diu Freatis (yeeh, se m'ha quedat), i s'encarrega de jutjar els ciutadans que van ser desterrats per haver comès homicidi involuntari i, mentrestant, han comès un homicidi voluntari xDDD és que no em digueu... crear un tribunal només per a aquests! (He arribat a la conclusió que els grecs mataven molt...). Però el més bo de tot és que, clar, com que els acusats eren desterrats i no podien entrar a la ciutat, el tribunal anava a la vora del mar per fer el judici, i l'acusat parlava des d'una barca.
xD ("ane mi" m'ha fet molta gràcia...)
En fi, vaig a seguir estudiant, que no hauria d'haver encès l'ordinador.
Setmana mooolt atapeïda i intensa.. i es nota (pateixo (o penso patir -que ja és patir-ne-) (neur)astènia primaveral xD)
Que vagi molt bé!!!
P.D: Protesto del traqueteig i fora traques! ;) (amb veu Sara)
P.P.D: vés-hi, a l'illa de la calma! (amb veu Ger)
P.P.P.D: Viva España! (amb veu Víctor)
P.P.P.P.D: que volem ser poetes [...]! (amb veu meva)
Els grecs tenen milers de tribunals de justícia (que si un pels que han comès homicidi voluntari, un altre per homicidis involuntaris, i un llaaaarg etc.). Doncs bé, un d'ells es diu Freatis (yeeh, se m'ha quedat), i s'encarrega de jutjar els ciutadans que van ser desterrats per haver comès homicidi involuntari i, mentrestant, han comès un homicidi voluntari xDDD és que no em digueu... crear un tribunal només per a aquests! (He arribat a la conclusió que els grecs mataven molt...). Però el més bo de tot és que, clar, com que els acusats eren desterrats i no podien entrar a la ciutat, el tribunal anava a la vora del mar per fer el judici, i l'acusat parlava des d'una barca.
xD ("ane mi" m'ha fet molta gràcia...)
En fi, vaig a seguir estudiant, que no hauria d'haver encès l'ordinador.
Setmana mooolt atapeïda i intensa.. i es nota (pateixo (o penso patir -que ja és patir-ne-) (neur)astènia primaveral xD)
Que vagi molt bé!!!
P.D: Protesto del traqueteig i fora traques! ;) (amb veu Sara)
P.P.D: vés-hi, a l'illa de la calma! (amb veu Ger)
P.P.P.D: Viva España! (amb veu Víctor)
P.P.P.P.D: que volem ser poetes [...]! (amb veu meva)
dimarts, 17 d’abril del 2007
dilluns, 16 d’abril del 2007
dietes
Anar a menjar fora amb la família del meu pare és tot un xou!! en serio!
Un que no pot menjar gluten, mon germà salíac fins al moll dels ossos. Res de pasta, arrebossats,
cereals, pizzes, pastissos ni tot el què porti farina, és a dir, quasi tot. Pizzeries oblidemles,
fa temps que no n'ensumo una, frankfurts tampoc, bocates, menjar libanès, rien de rien....
Un que no té dents durant sis mesos, mon pare... la seva delicada boca necessita menjar tou. Enciam ben lluny, xocolata a deu quilòmetres de distància per si les mosques la tentació llaminera de la família en general li proposi,...
L'altra que és "vigen": la filla de l'Anna (vegeteriana molt i molt estricta). No eggs, no meal, no lait, no cafeína, and all, macrobiòticintegral!!L'Anna és la més normaleta :D
I jo, que també tinc els meus problemes alimentaris (sobretot gàstrics XD, no, és broma) aquests no els citaré. Haurem d'inventar un nou restaurant on poder combinar tantes restriccions, ja sigui per voluntat pròpia o per impossibilitat. Fa riure tot plegat.
Un que no pot menjar gluten, mon germà salíac fins al moll dels ossos. Res de pasta, arrebossats,
cereals, pizzes, pastissos ni tot el què porti farina, és a dir, quasi tot. Pizzeries oblidemles,
fa temps que no n'ensumo una, frankfurts tampoc, bocates, menjar libanès, rien de rien....
Un que no té dents durant sis mesos, mon pare... la seva delicada boca necessita menjar tou. Enciam ben lluny, xocolata a deu quilòmetres de distància per si les mosques la tentació llaminera de la família en general li proposi,...
L'altra que és "vigen": la filla de l'Anna (vegeteriana molt i molt estricta). No eggs, no meal, no lait, no cafeína, and all, macrobiòticintegral!!L'Anna és la més normaleta :D
I jo, que també tinc els meus problemes alimentaris (sobretot gàstrics XD, no, és broma) aquests no els citaré. Haurem d'inventar un nou restaurant on poder combinar tantes restriccions, ja sigui per voluntat pròpia o per impossibilitat. Fa riure tot plegat.
professor
Sempre que ens creuem pel passadís penso li pregunto? és i no és estrany tenir dubtes amb una persona amb qui comparteixes el 99% de les opinions, però em queda una pregunta que pel que sé d'ell no m'hauria plantejat mai de fer-li. És una pregunta prou estúpida com per fer-ne un petit escrit, sobre un comentari en veu baixa que fa fer un dia a classe, i com que – per variar – ningú no la va sentir no la puc contrastar. Però tan és.
Els meus companys de classe més que respecte, els fa certa “por” al sentir-s'hi, segons com, inferiors. Però és que realment mai diuen res, no piulen, es queden ben calladets asseguts en la seva cadira fen sí amb el cap, com si el que diu ell fossin tòpics i banalitats quan, pel que diu, mai l'acceptarien en cap partit polític o sectes semblants... sí, perquè és un lliurepensador sense ànims de ser-ho, simplement ho és i punt.
És com si tingués davant meu – a dos metres de la meva taula – la barreja personificada de tots els meus escriptors, periodistes i altres articulistes... predilectes tots mesclats (més el seu toc personal, clar), allà mateix, i jo només sóc una simple apuntadora.
Els meus companys de classe més que respecte, els fa certa “por” al sentir-s'hi, segons com, inferiors. Però és que realment mai diuen res, no piulen, es queden ben calladets asseguts en la seva cadira fen sí amb el cap, com si el que diu ell fossin tòpics i banalitats quan, pel que diu, mai l'acceptarien en cap partit polític o sectes semblants... sí, perquè és un lliurepensador sense ànims de ser-ho, simplement ho és i punt.
És com si tingués davant meu – a dos metres de la meva taula – la barreja personificada de tots els meus escriptors, periodistes i altres articulistes... predilectes tots mesclats (més el seu toc personal, clar), allà mateix, i jo només sóc una simple apuntadora.
diumenge, 15 d’abril del 2007
Jack Johnson - Rodeo clowns
M'encanta aquesta cançó *.*
L'he descobert gràcies a la Marta (Edo) :) i ella gràcies al seu cosí... jiji :)
I, mira, em venia de gust penjar un vídeo...
Espero que us agradi. Un petonet, i ànims per la setmana que ve! Que no és una setmana com totes les altres... =)
Vascil·lacions
El soroll estrident del guix grinyolant contra la pissarra és el mateix soroll que va rallant a poc a pic la meva consciència. A vegades, moments com els d'avui, -llegint una pila de fotocòpies directament baixades d'Internet, sense afegir cap comentari valoratiu (sobre com fer un comentari de text. Telaa!)- amb la substituta de la substituta de la Pijuan...moments com aquest em fan dubtar del sentit d'estudiar literatura: llegir, subratllar, memoritzar i vomitar el què has retingut és absurd... He après a fer un "bon" examen a base d'estudiar-me de dalt a baix tot el temari, aprenent de memòria absurditats...?? El què em fa més por és que no haver après a ser crítica...que vaja, això no t'ho poden ensenyar però bé que és el més important!!...
Res, crisi existencial :-D de diumenge al matí, ja se'm passarà.
Res, crisi existencial :-D de diumenge al matí, ja se'm passarà.
A la recerca de la originalitat
La imaginació em va deixar un dia de boira durant el període posvacacional. A partir d'aquell moment, no he aconseguit escriure una sola ralla amb cara i ulls que m'agradi. Cada cop que estic davant d'una possible història, a punt per treure el nas, la crido i ella em respon amb silenci. Des d'aleshores, no l'he tornat a veure més.
Tant fa que no se m'ha abalançat per abraçar-me que aquest escrit ja em sembla absolutament típic i previsible. Pels qui encara no us imagineu el final,...he de dir que...encara no he perdut l'esperança! :-D
Tant fa que no se m'ha abalançat per abraçar-me que aquest escrit ja em sembla absolutament típic i previsible. Pels qui encara no us imagineu el final,...he de dir que...encara no he perdut l'esperança! :-D
dissabte, 14 d’abril del 2007
Intents a pinzellades
L'imatge amb la que m'estic barallant...feia molt de temps que no pintava, em falta entrenament ;-). M'agrada molt aquest paisatge! heu vist com capta la llum?siau!
Orientant mirades
Sí! Encara que no ho vulguis, aquesta foto és per clamar l'atenció de la Serra!! No, no et facis la desmenjada, encara que no em miris no tens escapatòria: vull quedar amb tu!!!! amb "tranquilitat i bons aliments".
;-) A pesar de tot, a pesar d'aquesta afició admirable que t'absorveix tot el temps lliure, desitjo que et vagin molt bé les futures curses d'aquest cap de setmana.
Un petó!
divendres, 13 d’abril del 2007
Solitud
Bé, jo també posaré una lletra de cançó, en especial de l'Adrià Puntí. Us el recomano. Això sí què és un poeta xD!! (que sap captar, bueno, a mi)
com un mossén ben sord
tot confessant un cor de muts
la solitud em rep amb un ram de flors
-hola bon dia, benvingut què tal com et va?
seriosa digna d´un galant
enganxosa amiga fleuma i figa flor,
sense prèvi avis et vindrà a visitar
innocent, quan menys fa falta et ve a trobar
de bon cor, de bon gust
com un senyor l´he convidat a un te melós
hem xerrat junts amb pau pels descosits
tots dos fins tards perduts hem passejat pel port
hem barrejat un cigarret, ben tous fent tombs
tots junts hem renegat del temps
com bons cosins hem anat al llit,
idiota i crua, llefiscosa amb gust,
xiripitiflautica ambulant
quan menys fa falta et ve a trobar innocent.
hi ha algú que a la fi no et vol,
hi ha algú, sense rancor
signes del temps, on ets? sota el cobrallit
a cada voraviu, rera cada cul
tot fent un pipi, cosint calçotets
ebri recordant el pa amb vi oli i sal
li he picat l´ullet amb riure de peix
delicadament li he volgut dir adéu
s´ha enrampat la mà, de genolls plorant
m´ha agafat el pit ben fort m´ha dit
noooo, no em deixis mai, mai sola...
com un mossén ben sord
tot confessant un cor de muts
la solitud em rep amb un ram de flors
-hola bon dia, benvingut què tal com et va?
seriosa digna d´un galant
enganxosa amiga fleuma i figa flor,
sense prèvi avis et vindrà a visitar
innocent, quan menys fa falta et ve a trobar
de bon cor, de bon gust
com un senyor l´he convidat a un te melós
hem xerrat junts amb pau pels descosits
tots dos fins tards perduts hem passejat pel port
hem barrejat un cigarret, ben tous fent tombs
tots junts hem renegat del temps
com bons cosins hem anat al llit,
idiota i crua, llefiscosa amb gust,
xiripitiflautica ambulant
quan menys fa falta et ve a trobar innocent.
hi ha algú que a la fi no et vol,
hi ha algú, sense rancor
signes del temps, on ets? sota el cobrallit
a cada voraviu, rera cada cul
tot fent un pipi, cosint calçotets
ebri recordant el pa amb vi oli i sal
li he picat l´ullet amb riure de peix
delicadament li he volgut dir adéu
s´ha enrampat la mà, de genolls plorant
m´ha agafat el pit ben fort m´ha dit
noooo, no em deixis mai, mai sola...
dijous, 12 d’abril del 2007
Instants decisius
Hola!! (s'ha de dir hola? Vull dir, queda més educat, no? xD)
Fa dies, la Laia va posar aquesta frase (sísí, frase! xD) d' Últimas tardes con Teresa, i em va recordar moltíssim a un paràgraf (eiii, paràgraf... És a dir, presència de punts... Que també existeixen, Sr. Marsé xD) d'un llibre que m'acabava de llegir. Els dos em van agradar molt.
"[...] con idéntica fuerza a la de los recuerdos que persisten en la memoria no por lo que fueron sino por lo que podían haber sido, y que en el transcurso de los años exigen a menudo ser rememorados y analizados para ver dónde o en qué momento cometimos el error, como en el caso de aquella noche que él abrazó a la chica del pijama de seda que relucía a la luz de la luna, noche que pudo haber cambiado el curso de su vida." (Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa)
"-Existe un momento, apenas dura el aleteo de una mariposa agonizante, donde todo se paraliza y sabes que basta una palabra, un levísimo movimiento, para cambiar las cosas. Si no lo haces, todo continúa igual. Jamás vuelves a encontrar ese segundo capaz de paralizar el universo y transformar tu vida." (Blanca Álvarez, El amor es un cuento)
Algun cop us heu sentit així?
Jo crec que sí... Encara que no sé si cal ser tan tràgic com per dir que mai més no tornaràs a trobar un moment així.
(Sara, perdona per la cursileria i altres coses d'aquestes. =P)
Fa dies, la Laia va posar aquesta frase (sísí, frase! xD) d' Últimas tardes con Teresa, i em va recordar moltíssim a un paràgraf (eiii, paràgraf... És a dir, presència de punts... Que també existeixen, Sr. Marsé xD) d'un llibre que m'acabava de llegir. Els dos em van agradar molt.
"[...] con idéntica fuerza a la de los recuerdos que persisten en la memoria no por lo que fueron sino por lo que podían haber sido, y que en el transcurso de los años exigen a menudo ser rememorados y analizados para ver dónde o en qué momento cometimos el error, como en el caso de aquella noche que él abrazó a la chica del pijama de seda que relucía a la luz de la luna, noche que pudo haber cambiado el curso de su vida." (Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa)
"-Existe un momento, apenas dura el aleteo de una mariposa agonizante, donde todo se paraliza y sabes que basta una palabra, un levísimo movimiento, para cambiar las cosas. Si no lo haces, todo continúa igual. Jamás vuelves a encontrar ese segundo capaz de paralizar el universo y transformar tu vida." (Blanca Álvarez, El amor es un cuento)
Algun cop us heu sentit així?
Jo crec que sí... Encara que no sé si cal ser tan tràgic com per dir que mai més no tornaràs a trobar un moment així.
(Sara, perdona per la cursileria i altres coses d'aquestes. =P)
De sorpresa a sorpresa
Degut a la grata sorpresa de l'interès del Germán per José Hierro (que de moment, és l'únic visitant del blog)
Certament, és un poeta molt reivindicatiu: pel poc que conec d'ell, sé que el van empresonar a finals de la Guerra Civil. En una de les presons on va ser retingut (a Cantàbria), podia escoltar el mar però no veure'l. Això era, segons ell, la pitjor de les tortures:
REPORTAJE
Desde esta cárcel podría
verse el mar, seguirse el giro
de las gaviotas, pulsar
el latir del tiempo vivo.
Esta cárcel es como una
playa: todo está dormido
en ella. Las olas rompen
casi a sus pies.El estío,
la primavera, el invierno,
el otoño, son caminos
exteriores que otros andan:
cosas sin vigencia, símbolos
mudables del tiempo. (El tiempo
aquí no tiene sentido).
Esta cárcel fue primero
cementerio. Yo era un niño
y algunas veces pasé
por este lugar. Sombríos
cipreses, mármoles rotos.
Pero ya el tiempo podrido
contaminaba la tierra.
La yerba ya no era el grito
de la vida. Una mañana
removieron con los picos
y las palas la frescura
del suelo, y todo —los nichos,
rosales, cipreses, tapias—
perdió su viejo latido.
Nuevo cementerio alzaron
para los vivos.
Desde esta cárcel podría
tocarse el mar; mas el mar,
los montes recién nacidos,
los árboles que se apagan
entre acordes amarillos,
las playas que abre al alba
grandes abanicos,
son cosas externas, cosas
sin vigencia, antiguos mitos,
caminos que otros recorren.
Son tiempo
y aquí no tiene sentido.
Por lo demás todo es
terriblemente sencillo.
El agua matinal tiene figura de fuente...
(Grifo
sal amanecer. Espaldas
desnudas. Ojos heridos
por el alba fría). Todo
es aquí sencillo,
terriblemente sencillo.
Y así las horas. Y así
los años. Y acaso un tibio
atardecer del otoño
(hablan de Jesús) sentimos
parado el tiempo. (Jesús
habló a los hombres, y dijo:
«Bienaventurados los pobres de espíritu»).
Pero Jesús no está aquí
(salió por la gran vidriera,
corre por un risco,
va en una barca, con Pedro,
por el mar tranquilo).
Jesús no está aquí.
Lo eterno se desvae, y es lo efímero
—una mujer rubia, un día
de niebla, un niño tendido
sobre la yerba, una alondra
que rasga el cielo—, es lo efímero
eso que pasa y que muda
lo que nos tiene prendidos.
Sed de tiempo, porque el tiempo
aquí no tiene sentido.
Un hombre pasa. (Sus ojos
llenos de tiempo). Un ser vivo.
Dice: «Cuatro, cinco años... ».
Como si echara los años
al olvido.
Un muchacho de los valles
de Liébana. Un campesino.
(Parece oírse la voz
de la madre: «Hijo
,no tardes», ladrar los perros
por los verdes pinos,nacer las flores azules
de abril...).
Dice: «Cuatro, cinco,
seis años...», sereno, como
si los echase al olvido.
El cielo, a veces, azul,
gris, morado o encendido
de lumbres. Dorado a veces.
Derramado oro divino.De sobra sabemos quién
derrama el oro, y da al lirio
sus vestiduras, quién presta
su rojo color al vino
vuela entre nubes, ordena
las estaciones...
(Caminos
exteriores que otros andan).
Aquí está el tiempo sin símbolo
como agua errante que no
modela el río.
Y yo, entre cosas de tiempo,
ando, vengo y voy perdido.
Pero estoy aquí, y aquí
no tiene el tiempo sentido.
Deseternizado, ángel
con nostalgia de un granito
de tiempo. Piensan al verme:
«Si estará dormido... ».
Porque sin una evidencia
de tiempo, yo no estoy vivo.
Desde esta cárcel podría
verse el mar —yo ya no pienso
en el mar—. Oigo los grifos
al amanecer. No pienso
que el chorro me canta un frío
cantar de fuente. Me labro
mis nuevos caminos.
Para no sentirme solo
por los siglos de los siglos.
Certament, és un poeta molt reivindicatiu: pel poc que conec d'ell, sé que el van empresonar a finals de la Guerra Civil. En una de les presons on va ser retingut (a Cantàbria), podia escoltar el mar però no veure'l. Això era, segons ell, la pitjor de les tortures:
REPORTAJE
Desde esta cárcel podría
verse el mar, seguirse el giro
de las gaviotas, pulsar
el latir del tiempo vivo.
Esta cárcel es como una
playa: todo está dormido
en ella. Las olas rompen
casi a sus pies.El estío,
la primavera, el invierno,
el otoño, son caminos
exteriores que otros andan:
cosas sin vigencia, símbolos
mudables del tiempo. (El tiempo
aquí no tiene sentido).
Esta cárcel fue primero
cementerio. Yo era un niño
y algunas veces pasé
por este lugar. Sombríos
cipreses, mármoles rotos.
Pero ya el tiempo podrido
contaminaba la tierra.
La yerba ya no era el grito
de la vida. Una mañana
removieron con los picos
y las palas la frescura
del suelo, y todo —los nichos,
rosales, cipreses, tapias—
perdió su viejo latido.
Nuevo cementerio alzaron
para los vivos.
Desde esta cárcel podría
tocarse el mar; mas el mar,
los montes recién nacidos,
los árboles que se apagan
entre acordes amarillos,
las playas que abre al alba
grandes abanicos,
son cosas externas, cosas
sin vigencia, antiguos mitos,
caminos que otros recorren.
Son tiempo
y aquí no tiene sentido.
Por lo demás todo es
terriblemente sencillo.
El agua matinal tiene figura de fuente...
(Grifo
sal amanecer. Espaldas
desnudas. Ojos heridos
por el alba fría). Todo
es aquí sencillo,
terriblemente sencillo.
Y así las horas. Y así
los años. Y acaso un tibio
atardecer del otoño
(hablan de Jesús) sentimos
parado el tiempo. (Jesús
habló a los hombres, y dijo:
«Bienaventurados los pobres de espíritu»).
Pero Jesús no está aquí
(salió por la gran vidriera,
corre por un risco,
va en una barca, con Pedro,
por el mar tranquilo).
Jesús no está aquí.
Lo eterno se desvae, y es lo efímero
—una mujer rubia, un día
de niebla, un niño tendido
sobre la yerba, una alondra
que rasga el cielo—, es lo efímero
eso que pasa y que muda
lo que nos tiene prendidos.
Sed de tiempo, porque el tiempo
aquí no tiene sentido.
Un hombre pasa. (Sus ojos
llenos de tiempo). Un ser vivo.
Dice: «Cuatro, cinco años... ».
Como si echara los años
al olvido.
Un muchacho de los valles
de Liébana. Un campesino.
(Parece oírse la voz
de la madre: «Hijo
,no tardes», ladrar los perros
por los verdes pinos,nacer las flores azules
de abril...).
Dice: «Cuatro, cinco,
seis años...», sereno, como
si los echase al olvido.
El cielo, a veces, azul,
gris, morado o encendido
de lumbres. Dorado a veces.
Derramado oro divino.De sobra sabemos quién
derrama el oro, y da al lirio
sus vestiduras, quién presta
su rojo color al vino
vuela entre nubes, ordena
las estaciones...
(Caminos
exteriores que otros andan).
Aquí está el tiempo sin símbolo
como agua errante que no
modela el río.
Y yo, entre cosas de tiempo,
ando, vengo y voy perdido.
Pero estoy aquí, y aquí
no tiene el tiempo sentido.
Deseternizado, ángel
con nostalgia de un granito
de tiempo. Piensan al verme:
«Si estará dormido... ».
Porque sin una evidencia
de tiempo, yo no estoy vivo.
Desde esta cárcel podría
verse el mar —yo ya no pienso
en el mar—. Oigo los grifos
al amanecer. No pienso
que el chorro me canta un frío
cantar de fuente. Me labro
mis nuevos caminos.
Para no sentirme solo
por los siglos de los siglos.
dimecres, 11 d’abril del 2007
missatge
Bueno vaaa, jo també posaré un quadre …
Aquests últims dies han estat molt relaxats, no trobeu?
Aquests últims dies han estat molt relaxats, no trobeu?
poca feina... petites discussions, les quedades amb la Romi i les noves generacions d'activistes literaris, les primeres lectures, el retorn de les classes del Colomer, trobades d'antics companys,descobriment de noves musiques, germans d'excursió, cinema nocturn,planificacions de viatges futurs, "cridades" abans d'anar a dormir...
aprofiteu les pròximes tres setmanes, per a fer… poques coses (sense intervencions externes)
Gauguin
Reconeixeu-ho sisplau :-D: aquest quadre és l'entrada a la porta dels somnis.
Senzillament, m'encanta.
dimarts, 10 d’abril del 2007
Cites
Ieeeep! Avui m'acaben de dir que hi ha una web de cites: wikiquote. Poses un autor i et surten varies frases cèlebres que ha dit!!! nO us sembla fantàstic??
S'ha d'entrar a la wikipèdia primer.
Doncs això, només volia informar-vos-en (ui combinació de pronoms febles, Romi, mareig, brbrbrb).
S'ha d'entrar a la wikipèdia primer.
Doncs això, només volia informar-vos-en (ui combinació de pronoms febles, Romi, mareig, brbrbrb).
dilluns, 9 d’abril del 2007
Despedida del mar
Por más que intente al despedirme
guardarte entero en mi recinto de soledad,
por más que quiera beber tus ojos infinitos,
tus largas tardes plateadas,
tu vasto gesto, gris y frío,
sé que al volver a tus orillas
nos sentiremos muy distintos.
Nunca jamás volveré a verte
con estos ojos que hoy te miro.
(...)
guardarte entero en mi recinto de soledad,
por más que quiera beber tus ojos infinitos,
tus largas tardes plateadas,
tu vasto gesto, gris y frío,
sé que al volver a tus orillas
nos sentiremos muy distintos.
Nunca jamás volveré a verte
con estos ojos que hoy te miro.
(...)
José Hierro
"Se amaban sobre el rumor de las olas"
AHHHHHHH! Aquest llibre no s'acaba mai...encara em queden 135 pàgines... tenint en compte que vaig a 20-30 pàgines per hora,és a dir, a pas de tortuga, m'hi puc tirar tot el dia i...no sé ni si així l'acabaré :-(
Però ara faig una petita pausa i...n'afegeix-ho petits bocins per a degustar-lo millor, sense la pressió de saber que demà ha d'estar llegit.
"Se hizo un silencio molesto. Oíase gotear el tiempo, los segundos, como gotas de agua en un grifo mal cerrado".
- Este hombre trabaja-dijo la estudiante progresista.
- Bueno -contestó el ladrón de motocicletas-.Todos trabajamos.
- Precisamente, Manolo. En otro me habría extrañado, pero en ti sí.
- ¿Por qué?
- Es un número de señorito.
Però ara faig una petita pausa i...n'afegeix-ho petits bocins per a degustar-lo millor, sense la pressió de saber que demà ha d'estar llegit.
*
"Para la señora Serrat, el monte del Carmelo era algo así como el Congo, un país remoto e infrahumano, con sus leyes propias, distintas. Otro mundo."*
"- En fin-añadió el murciano, aunque sospechaba que ya era demasiado tarde-.Ya está olvidado.- Este hombre trabaja-dijo la estudiante progresista.
- Bueno -contestó el ladrón de motocicletas-.Todos trabajamos.
- Precisamente, Manolo. En otro me habría extrañado, pero en ti sí.
- ¿Por qué?
- Es un número de señorito.
diumenge, 8 d’abril del 2007
Últimas tardes con Teresa
Un petit fragment del llibre que estic llegint per a trencar per uns minuts aquest intensiu d'Últimas tardes con Teresa. Certament, el llibre m'està agradant tot i que el disfrutaria més si no fos una lectura obligatòria.
"La veía de pie, con el vaso en la mano, solícita, receptiva, concreta, y la imagen se le quedó gravada en el recuerdo con ese sabor agridulce de la primera experiencia sexual no totalmente consumada, con idéntica fuerza a la de los recuerdos que persisten en la memoria no por lo que fueron sino por lo que podían haber sido, y que en el transcurso de los años exigen a menudo ser rememorados y analizados para ver dónde o en qué momento cometimos el error, como en el caso de aquella noche que él abrazó a la chica del pijama de seda que relucía a la luz de la luna, noche que pudo haber cambiado el curso de su vida."
Per fi! puc agafar aire... (falten punts en aquest paràgraf!)
"La veía de pie, con el vaso en la mano, solícita, receptiva, concreta, y la imagen se le quedó gravada en el recuerdo con ese sabor agridulce de la primera experiencia sexual no totalmente consumada, con idéntica fuerza a la de los recuerdos que persisten en la memoria no por lo que fueron sino por lo que podían haber sido, y que en el transcurso de los años exigen a menudo ser rememorados y analizados para ver dónde o en qué momento cometimos el error, como en el caso de aquella noche que él abrazó a la chica del pijama de seda que relucía a la luz de la luna, noche que pudo haber cambiado el curso de su vida."
Juan MARSÉ
Per fi! puc agafar aire... (falten punts en aquest paràgraf!)
What else?
Ara és l'hora de la sobretaula, dels cafès. Jo que ja he quedat tipa de mones de pasqua només penso en trobar un llit ben còmode per fer-hi la migdiada, però l'olor de cafè se sent per tota la casa... per mi no deixa de ser sorra amb aigua bullenta però l'olor que fa ja és una altra cosa... esclar, aquestes màquines noves de Nespresso van tan bé... i és tan diverit preprar-ne amb les capsuletes aquelles de cafès diferents... [ai que pijo no?]
Sí, deixem de banda les oloretes i les sensacions per a les poetesses. Ara vull parlar de la situació que ratlla la ridiculesa en què em vaig trobar ahir a la tarda.
Estàvem per barcelona i allò que ens truca el tiet Josep per tal que li compressim càpsules de cafè a la botiga de Nespresso del Boulevard de Pedralbes. Sisí, sabíem que entravem en zona pija, pero bé, tampoc ens esperàvem res de l'atre món... Doncs vet aquí que ens trobem de cara amb la botiga Nespresso on, la gent fa cua a una taula on tres nois - de revista, boníssims; ben afeitats i amb l'olor encara d'after-shave- amb americana i corbata es dediquen, simplement - movent-se com si l'aire del seu voltant fos d'or - a vendre caixetes de càpsules de cafè .
Jo - que sóc com una nena petita - amb la boca oberta [una sola botiga per vendre 7, 10 tipus de cafè??]
El millor de tot va ser quan arribem, demanem i el noi dependent - el més guapo, per cert - ens diu <> teeeeeeeeeela! ara sí que em vaig quedar de pasta de moniato! vag tenir dubtes sobre si estàvem al dentista o a l'oculista. A part, el tiquet que et donen ocupa un full sencer, com si t'haguéssis comprat un moble o un electrodomèstic [i després et ve tothom amb la conya del reciclatge...]
Jo ja estava que no em creia res del què veia, però sort que al fons de la botiga tenen una taula amb unes cafeteres per degustar els tipus de cafès... em vaig entretenir remanat-lo i posant'hi sucre mentre escoltava les converses de les pijes del costat que cantaven les glòries dels establiments com aquells ...
Aixx, no ho sé, a mi em sembla patètic i mira que no sóc de criticar la gent de pasta - que ja ho voldria ser jo, de rica - però és que aquell muntatge (parafarnàlia, martingala, com es vulgui dir...) per tan sols vendre quatre capsuletes de cafè...
però és que és modern, snob,George Clooney... És Nespresso.What else?
Potser escrit no sembla gaire xocant, però aneu-hi i veureu com, a part de sentir-vos ridículs , us hi sentireu fora de lloc.
Sí, deixem de banda les oloretes i les sensacions per a les poetesses. Ara vull parlar de la situació que ratlla la ridiculesa en què em vaig trobar ahir a la tarda.
Estàvem per barcelona i allò que ens truca el tiet Josep per tal que li compressim càpsules de cafè a la botiga de Nespresso del Boulevard de Pedralbes. Sisí, sabíem que entravem en zona pija, pero bé, tampoc ens esperàvem res de l'atre món... Doncs vet aquí que ens trobem de cara amb la botiga Nespresso on, la gent fa cua a una taula on tres nois - de revista, boníssims; ben afeitats i amb l'olor encara d'after-shave- amb americana i corbata es dediquen, simplement - movent-se com si l'aire del seu voltant fos d'or - a vendre caixetes de càpsules de cafè .
Jo - que sóc com una nena petita - amb la boca oberta [una sola botiga per vendre 7, 10 tipus de cafè??]
El millor de tot va ser quan arribem, demanem i el noi dependent - el més guapo, per cert - ens diu <
Jo ja estava que no em creia res del què veia, però sort que al fons de la botiga tenen una taula amb unes cafeteres per degustar els tipus de cafès... em vaig entretenir remanat-lo i posant'hi sucre mentre escoltava les converses de les pijes del costat que cantaven les glòries dels establiments com aquells ...
Aixx, no ho sé, a mi em sembla patètic i mira que no sóc de criticar la gent de pasta - que ja ho voldria ser jo, de rica - però és que aquell muntatge (parafarnàlia, martingala, com es vulgui dir...) per tan sols vendre quatre capsuletes de cafè...
però és que és modern, snob,George Clooney... És Nespresso.What else?
Potser escrit no sembla gaire xocant, però aneu-hi i veureu com, a part de sentir-vos ridículs , us hi sentireu fora de lloc.
Siempre estoy soñando
Avui em ve de gust penjar la lletra d'alguna cançó
...sí, potser tinc mal gust però a mi m'agrada molt...Aquí la teniu!
Mientras me aguanten los huesos yo quiero seguir cantando
quiero estar estar cerca de tí, lo mas lejos.... a tu lado
Tu mirada en un balcón; tú te asomas yo te canto
He "pintaó" mi corazón con el rojo de tus labios
Sé que no puedo dormir porque siempre estoy soñando
En invierno con el sol......con las nubes en verano
La luna era una farola y a ella me abracé borracho
y acabé buscando versos en el fondo de mi vaso.
Todo lo que no aprendí... nunca se me ha olvidado
No he perdido la razón y tampoco la he encontrado
Sé que no puedo dormir... porque siempre estoy soñando
En invierno con el sol......con las nubes en verano!!
Mientras me aguanten los huesos,...mientras me aguanten los huesos
...sí, potser tinc mal gust però a mi m'agrada molt...Aquí la teniu!
Mientras me aguanten los huesos yo quiero seguir cantando
quiero estar estar cerca de tí, lo mas lejos.... a tu lado
Tu mirada en un balcón; tú te asomas yo te canto
He "pintaó" mi corazón con el rojo de tus labios
Sé que no puedo dormir porque siempre estoy soñando
En invierno con el sol......con las nubes en verano
La luna era una farola y a ella me abracé borracho
y acabé buscando versos en el fondo de mi vaso.
Todo lo que no aprendí... nunca se me ha olvidado
No he perdido la razón y tampoco la he encontrado
Sé que no puedo dormir... porque siempre estoy soñando
En invierno con el sol......con las nubes en verano!!
Mientras me aguanten los huesos,...mientras me aguanten los huesos
Fito&Fitipaldis
dissabte, 7 d’abril del 2007
El profesor (Frank Mc Court)
Hola!!!
Avui em limito a posar un fragment, vale? =P (però molt macuu, això sí!)
Crec que el llibre no me'l vaig arribar a llegir sencer, però aquest trosset em va encantar:
"-Escuchad. ¿Me estáis escuchando? No me estáis escuchando. Estoy hablando a los miembros de esta clase que puedan tener interés en escribir.
En todo momento de tu vida estás escribiendo. Hasta cuando sueñas estás escribiendo. Por los pasillos del instituto te vas encontrando con diversas personas y escribes mentalmente con frenesí. Ahí está el director. Tienes que tomar una decisión, la decisión del saludo. ¿Le harás un gesto con la cabeza? ¿Le sonreirás? ¿Le dirás "buenos días, señor Baumel", o simplemente "hola"? Ves a una persona que te cae bien y dices "hola" de manera cálida y derretida, un "hola" que evoca el chapoteo de los remos, el canto de los violines, el brillo de los ojos al claro de la luna. Hay tantas maneras de decir "hola". Farfullarlo, trinarlo, cantarlo, vociferarlo, reírlo, toserlo. Un simple paseo por el pasillo requiere párrafos, frases en tu mente, decisiones en cantidad.
Esto lo haré como varón, porque las mujeres siguen siendo para mí el gran misterio. Podría contaros historias. ¿Me estáis escuchando? En este instituto hay una chica de la que os habéis enamorado. Resulta que te has enterado de que ha roto con otra persona, de modo que tienes campo libre. A ti te gustaría salir con ella. Ah, el texto ya te chisporrotea en la cabeza. Puedes ser uno de esos personajes llenos de temple, que serían capaces de acercarse tranquilamente a Helena de Troya y preguntarle qué planes tiene después del asedio, decirle que conoces un buen sitio para cenar cordero y ouzo en las ruinas de Ilión. El personaje con temple, el encantador, no tiene necesidad de prepararse un gran guión. Los demás escribimos. Le llamas para preguntarle si quiere salir contigo el sábado por la noche. Estás nervioso. El rechazo te conduciría al borde del precipicio, a la sobredosis. Al teléfono, le dices que eres compañero suyo en la clase de física. Ella te dice "Ah, sí", no muy convencida. Le preguntas si está ocupada el sábado por la noche. Está ocupada. Dice que tiene plan, pero tú sospechas que miente. Una chica no puede reconocer que no tiene nada que hacer el sábado por la noche. Tiene que guardar las apariencias. Dios, ¿qué diría la gente? Tú, mientras escribes mentalmente, le preguntas por la noche del sábado siguiente y por la de todos los demás sábados hasta el infinito. Te conformas con lo que sea, pobre desgraciado, con lo que sea, con tal de poder verla antes de que empieces a cobrar la pensión. Ella sigue con su jueguecito, te dice que vuelvas a llamarla la semana siguiente y que ya verá. Sí, ya verá. El sábado por la noche se queda en su casa viendo la televisión con su madre y su tía Edna, que no calla nunca. Tú también te quedas en tu casa, con tu madre y tu padre, que nunca dicen nada. Te acuestas y sueñas que la semana siguiente, ay, Dios, la semana siguiente, puede que diga que sí, lo tienes todo planeado, ese restaurantito italiano tan lindo en la avenida Columbus, con manteles de cuadros rojos y blancos y con velas blancas sobre botellas de Chianti cubiertas de goterones de cera.
Soñar, desear, hacer planes: todo es escribir, pero la diferencia entre el hombre de la calle y vosotros es que vosotros, amigos míos, lo miráis, lo organizáis en la cabeza, comprendéis el significado de lo insignificante, lo lleváis al papel. Puede que estéis entre la angustia del amor o del dolor, pero sois unos observadores implacables. Sois vuestro propio material. Sois escritores, y una cosa es segura: pase lo que pase el sábado por la noche, o cualquier otra noche, no volveréis a aburriros jamás. Jamás. Nada de lo humano os es ajeno. No hace falta que aplaudáis, y pasadme el trabajo que habéis hecho en casa."
(Frank Mc Court, El profesor)
[uff, i pensar que això ho vaig transcriure... xD]
Avui em limito a posar un fragment, vale? =P (però molt macuu, això sí!)
Crec que el llibre no me'l vaig arribar a llegir sencer, però aquest trosset em va encantar:
"-Escuchad. ¿Me estáis escuchando? No me estáis escuchando. Estoy hablando a los miembros de esta clase que puedan tener interés en escribir.
En todo momento de tu vida estás escribiendo. Hasta cuando sueñas estás escribiendo. Por los pasillos del instituto te vas encontrando con diversas personas y escribes mentalmente con frenesí. Ahí está el director. Tienes que tomar una decisión, la decisión del saludo. ¿Le harás un gesto con la cabeza? ¿Le sonreirás? ¿Le dirás "buenos días, señor Baumel", o simplemente "hola"? Ves a una persona que te cae bien y dices "hola" de manera cálida y derretida, un "hola" que evoca el chapoteo de los remos, el canto de los violines, el brillo de los ojos al claro de la luna. Hay tantas maneras de decir "hola". Farfullarlo, trinarlo, cantarlo, vociferarlo, reírlo, toserlo. Un simple paseo por el pasillo requiere párrafos, frases en tu mente, decisiones en cantidad.
Esto lo haré como varón, porque las mujeres siguen siendo para mí el gran misterio. Podría contaros historias. ¿Me estáis escuchando? En este instituto hay una chica de la que os habéis enamorado. Resulta que te has enterado de que ha roto con otra persona, de modo que tienes campo libre. A ti te gustaría salir con ella. Ah, el texto ya te chisporrotea en la cabeza. Puedes ser uno de esos personajes llenos de temple, que serían capaces de acercarse tranquilamente a Helena de Troya y preguntarle qué planes tiene después del asedio, decirle que conoces un buen sitio para cenar cordero y ouzo en las ruinas de Ilión. El personaje con temple, el encantador, no tiene necesidad de prepararse un gran guión. Los demás escribimos. Le llamas para preguntarle si quiere salir contigo el sábado por la noche. Estás nervioso. El rechazo te conduciría al borde del precipicio, a la sobredosis. Al teléfono, le dices que eres compañero suyo en la clase de física. Ella te dice "Ah, sí", no muy convencida. Le preguntas si está ocupada el sábado por la noche. Está ocupada. Dice que tiene plan, pero tú sospechas que miente. Una chica no puede reconocer que no tiene nada que hacer el sábado por la noche. Tiene que guardar las apariencias. Dios, ¿qué diría la gente? Tú, mientras escribes mentalmente, le preguntas por la noche del sábado siguiente y por la de todos los demás sábados hasta el infinito. Te conformas con lo que sea, pobre desgraciado, con lo que sea, con tal de poder verla antes de que empieces a cobrar la pensión. Ella sigue con su jueguecito, te dice que vuelvas a llamarla la semana siguiente y que ya verá. Sí, ya verá. El sábado por la noche se queda en su casa viendo la televisión con su madre y su tía Edna, que no calla nunca. Tú también te quedas en tu casa, con tu madre y tu padre, que nunca dicen nada. Te acuestas y sueñas que la semana siguiente, ay, Dios, la semana siguiente, puede que diga que sí, lo tienes todo planeado, ese restaurantito italiano tan lindo en la avenida Columbus, con manteles de cuadros rojos y blancos y con velas blancas sobre botellas de Chianti cubiertas de goterones de cera.
Soñar, desear, hacer planes: todo es escribir, pero la diferencia entre el hombre de la calle y vosotros es que vosotros, amigos míos, lo miráis, lo organizáis en la cabeza, comprendéis el significado de lo insignificante, lo lleváis al papel. Puede que estéis entre la angustia del amor o del dolor, pero sois unos observadores implacables. Sois vuestro propio material. Sois escritores, y una cosa es segura: pase lo que pase el sábado por la noche, o cualquier otra noche, no volveréis a aburriros jamás. Jamás. Nada de lo humano os es ajeno. No hace falta que aplaudáis, y pasadme el trabajo que habéis hecho en casa."
(Frank Mc Court, El profesor)
[uff, i pensar que això ho vaig transcriure... xD]
Indagacions sobre la devota setmana de vacances
Noies, ja tenim penjats els nostres primers 3 articles!
Tampoc voldria que el blog fos una espècie de diàleg entre nosaltres, perquè bé,...això ja ho podem fer en directe durant les hores del pati que no tingueu Romi, jojojo :-) (què cruel que sóc).
Enllaçant amb certa manera amb el què deia la Sara...
La majoria de festius que tenim durant l'any tenen alguna relació amb la religió cristiana. La veritat és que em sembla absurd: arribarà un dia en què seguirem fent festa sense saber què estem celebrant exactament. Aviat, les noves generacions no explicaran als seus fills el perquè d'aquelles grans menjades, el perquè de la mona, la palma o el pessebre. Aviat, ens oblidarem de la tradició i només centrarem la nostra atenció en el consum que comporten aquestes diades (si és que no ho estem fent ja). No pretenc plantejar la situació com una catàstrofe; que s'hagi anat desvaloralitzant aquests rituals, que abans eren estrictament religiosos, no hauria de ser venut com una crisi cultural, al contrari, crec que les coses canvien i que hem d'estar sempre oberts a noves celebracions. Però tal i com ara ho tenim muntat s'està tornant incoherent. O vivim amb la intensitat merescuda el què celebrem o ja podem fer les maletes. Quin sentit té sinó? Per què no fem vacances en dates que no estiguin assenyalades per la tradició cristiana? Potser és ben cert el què diu el meu profe de literatura: no podem obviar-la, és la nostra. No ho sé. Ja em direu que n'opineu vosaltres!
Sí, Sara, jo també penso que és bonic creure en alguna cosa. T'omple. Però fa temps que la Fe va plegar veles i va marxar dels meus pensaments, dolguda pel meu interès mesurat i deshonest (només resava quan necessitava ajuda, fixa't tu :-) ).
Mmm, no m'agrada com m'ha quedat el què he escrit. Abans d'acabar, m'agradaria posar un poema a veure si l'enginy de Papasseit ho compensa una mica . Sí, ja ho sé, és molt i molt conegut. En certa manera, està relacionat amb el què estat dient...
Què entenem per Nadal? Què transpira? Hipocresia i la pobresa espiritual que embafa la societat: i és que, com bé diu el poema, tot allò que has estat predicant abans de Nadal despareix quan t'asseus a taula.
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avancen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa a la cuina
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena:
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà, posats a taula, oblidarem als pobres
- i tan pobres com som-
Jesús serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.
Tampoc voldria que el blog fos una espècie de diàleg entre nosaltres, perquè bé,...això ja ho podem fer en directe durant les hores del pati que no tingueu Romi, jojojo :-) (què cruel que sóc).
Enllaçant amb certa manera amb el què deia la Sara...
La majoria de festius que tenim durant l'any tenen alguna relació amb la religió cristiana. La veritat és que em sembla absurd: arribarà un dia en què seguirem fent festa sense saber què estem celebrant exactament. Aviat, les noves generacions no explicaran als seus fills el perquè d'aquelles grans menjades, el perquè de la mona, la palma o el pessebre. Aviat, ens oblidarem de la tradició i només centrarem la nostra atenció en el consum que comporten aquestes diades (si és que no ho estem fent ja). No pretenc plantejar la situació com una catàstrofe; que s'hagi anat desvaloralitzant aquests rituals, que abans eren estrictament religiosos, no hauria de ser venut com una crisi cultural, al contrari, crec que les coses canvien i que hem d'estar sempre oberts a noves celebracions. Però tal i com ara ho tenim muntat s'està tornant incoherent. O vivim amb la intensitat merescuda el què celebrem o ja podem fer les maletes. Quin sentit té sinó? Per què no fem vacances en dates que no estiguin assenyalades per la tradició cristiana? Potser és ben cert el què diu el meu profe de literatura: no podem obviar-la, és la nostra. No ho sé. Ja em direu que n'opineu vosaltres!
Sí, Sara, jo també penso que és bonic creure en alguna cosa. T'omple. Però fa temps que la Fe va plegar veles i va marxar dels meus pensaments, dolguda pel meu interès mesurat i deshonest (només resava quan necessitava ajuda, fixa't tu :-) ).
Mmm, no m'agrada com m'ha quedat el què he escrit. Abans d'acabar, m'agradaria posar un poema a veure si l'enginy de Papasseit ho compensa una mica . Sí, ja ho sé, és molt i molt conegut. En certa manera, està relacionat amb el què estat dient...
Què entenem per Nadal? Què transpira? Hipocresia i la pobresa espiritual que embafa la societat: i és que, com bé diu el poema, tot allò que has estat predicant abans de Nadal despareix quan t'asseus a taula.
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avancen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa a la cuina
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena:
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà, posats a taula, oblidarem als pobres
- i tan pobres com som-
Jesús serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.
Vacances de setmana "santa"
Bueeeeno, ara que ja han escrit l'Irene i la Laia només em falta a mi... elles han posat aquests magnífics poemes... i jo...desenganyem-nos, no sóc poetessa... però torrecollons... sí [amb la sinceritat sempre a la mà! (mentida)]
La veritat és que no sé per què coi he posat setmana "santa" entre cometes, sembla com si m'hagués dedicat a caçar homes [perquè en el fons son (petits) trofeus...] sense parar, cosa que no faig des de ... 5, 6, mesos? sí, alguna cosa "santa" s'em deu haver posat a dintre que em faci avorrir aquestes criatures tan ... (criatures?)
Aiii !!! però què faig jo parlant en el primer escrit que faig al meu estimadet blog sobre aquestes coses tan vergonyoses i íntimes!!! [no! no vull "pederastas de la red", ja en tinc un de preferit... sisis tú´!]
Bé, la qüestió se centra sobre el tema vacances santes; les meves ho estan essent...només vaig sortir al dilluns per anar a la "pelu" i de camí vaig menjar al Mcdonals, aquest selecte restaurant, on vaig menjar-hi de gust, però que em va foradar l'estómac durant dos dies [ és que sóc tan fràgil...] però bé, hi tornaré d'aquí un temps...
D'altra banda, però, he aprofitat el temps veient pelis, llegint llibres ... mirant com la pluja queia, discutint-me amb la meva mare, parlant per telèfon ... [el que a mi m'agrada fer: res en absolut]
aixxx recordo quan vivia a Argentona i anavem sempre a veure le processó de Mataró amb els cucurutxos i tal... a mi m'agradaven els tambors que ressonaven pels carrers estrets i et feien tremolar... i sempre preguntava: què coi vol dir INRI? i encara no ho sé... bé, la veritat esque no n'he tingut mai ni idea sobre religió cristiana.
Sempre li dic a la Laia; si els meus pares m'haguessin batejat i m'haguessin fet fer catequessis i tot plegat... m'hagués agradat saber què se sent quan creus en alguna cosa...
La veritat és que no sé per què coi he posat setmana "santa" entre cometes, sembla com si m'hagués dedicat a caçar homes [perquè en el fons son (petits) trofeus...] sense parar, cosa que no faig des de ... 5, 6, mesos? sí, alguna cosa "santa" s'em deu haver posat a dintre que em faci avorrir aquestes criatures tan ... (criatures?)
Aiii !!! però què faig jo parlant en el primer escrit que faig al meu estimadet blog sobre aquestes coses tan vergonyoses i íntimes!!! [no! no vull "pederastas de la red", ja en tinc un de preferit... sisis tú´!]
Bé, la qüestió se centra sobre el tema vacances santes; les meves ho estan essent...només vaig sortir al dilluns per anar a la "pelu" i de camí vaig menjar al Mcdonals, aquest selecte restaurant, on vaig menjar-hi de gust, però que em va foradar l'estómac durant dos dies [ és que sóc tan fràgil...] però bé, hi tornaré d'aquí un temps...
D'altra banda, però, he aprofitat el temps veient pelis, llegint llibres ... mirant com la pluja queia, discutint-me amb la meva mare, parlant per telèfon ... [el que a mi m'agrada fer: res en absolut]
aixxx recordo quan vivia a Argentona i anavem sempre a veure le processó de Mataró amb els cucurutxos i tal... a mi m'agradaven els tambors que ressonaven pels carrers estrets i et feien tremolar... i sempre preguntava: què coi vol dir INRI? i encara no ho sé... bé, la veritat esque no n'he tingut mai ni idea sobre religió cristiana.
Sempre li dic a la Laia; si els meus pares m'haguessin batejat i m'haguessin fet fer catequessis i tot plegat... m'hagués agradat saber què se sent quan creus en alguna cosa...
[o0o0hhh... que profund...(és que no puc més xD)]
divendres, 6 d’abril del 2007
Microrrelat
Hola!!!!! (em fa il·lu... =D)
Bé, doncs per començar... un microrrelat! molt micro i molt xorra, però ves.
*
Entonces me lo dijo.
Y ahí se paró mi vida. Se detuvo. Supongo que los relojes siguieron avanzando, que los días siguieron pasando, que el mundo siguió girando. Pero dentro de mí sólo quedó un silencio espeso y pegajoso. Un sabor a vacío.
Le miré. Y lo único que salió de su boca fue:
- El café está frío.
*
I res... que vagi molt bé!!! Gaudiu les vacancesss! (el que queda d'elles... però no ens posem dramàtics)
Bé, doncs per començar... un microrrelat! molt micro i molt xorra, però ves.
*
Entonces me lo dijo.
Y ahí se paró mi vida. Se detuvo. Supongo que los relojes siguieron avanzando, que los días siguieron pasando, que el mundo siguió girando. Pero dentro de mí sólo quedó un silencio espeso y pegajoso. Un sabor a vacío.
Le miré. Y lo único que salió de su boca fue:
- El café está frío.
*
I res... que vagi molt bé!!! Gaudiu les vacancesss! (el que queda d'elles... però no ens posem dramàtics)
dijous, 5 d’abril del 2007
Esgarrapades a l'ànima
Xipollejant entre sanglots
el seu fang em va embrutint les venes,
i a poc a poc, aquest neguit
m'ha anat cubrint d'una capa
de sutge i terra.
Ja no puc caminar: caic.
Una i una altra vegada
m'enfonso
en aquest mar d'injusta tristesa.
el seu fang em va embrutint les venes,
i a poc a poc, aquest neguit
m'ha anat cubrint d'una capa
de sutge i terra.
Ja no puc caminar: caic.
Una i una altra vegada
m'enfonso
en aquest mar d'injusta tristesa.
abans que res...
Sembla mentida però després de tant desitjar-ho, per fi tenim blog. Sí!! Un espai per a penjar impressions, poemes, escrits, cançons,...el nostre petit racó a la blogosfera :-D. És cert, em podria haver estalviat aquest comentari però no me n'he pogut estar.
I ara, que ja ha arribat el moment, se'm fa molt difícil decidir-me. Quin ha de ser el meu primer article? Mmmm...No en trobo cap que em convenci. Ja ho diuen ja, començar és sempre el més difícil...
A veure, a veure, crec que ja el tinc: un petit poema de la meva collita. Fa molt poc que he començat a escriure poesia, per tant, no és res de l'altre món però l'Irene avui m'ha dit que li havia agradat i...la seva opinió és molt i molt important per mi.
Doncs, aquí el teniu!
Laia
I ara, que ja ha arribat el moment, se'm fa molt difícil decidir-me. Quin ha de ser el meu primer article? Mmmm...No en trobo cap que em convenci. Ja ho diuen ja, començar és sempre el més difícil...
A veure, a veure, crec que ja el tinc: un petit poema de la meva collita. Fa molt poc que he començat a escriure poesia, per tant, no és res de l'altre món però l'Irene avui m'ha dit que li havia agradat i...la seva opinió és molt i molt important per mi.
Doncs, aquí el teniu!
Laia
Benvinguda
Benvinguts a aquest petit racó de la blogosfera!
No sabem ben bé què hi trobareu (dietaris, escrits, seccions...) però és que hem començat fa molt poc i encara no ho tenim del tot per la mà... però bé, esperem que amb el temps millorarem.
Ahh!!! no us oblideu de deixar-hi comentaris!!!
Laia, Sara i Irene.
No sabem ben bé què hi trobareu (dietaris, escrits, seccions...) però és que hem començat fa molt poc i encara no ho tenim del tot per la mà... però bé, esperem que amb el temps millorarem.
Ahh!!! no us oblideu de deixar-hi comentaris!!!
Laia, Sara i Irene.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
