La Festa Major per excel·lència

I després de molt esperar, obren el ball els trabucaires. La Sara ja m'avisa: aquest és el ball més odiat. I jo, sense entendre perquè intento endevinar per quin motiu a la gent de Vilafranca no els hi agrada -ingènua de mi-. Un grup de joves vestits amb armilla, pantalons per sota els genolls, mitjonets blancs i espardenyes, enceten una dansa d'allò més cursilona: galanteria, gestos delicats, ara una volta, ara una altra, ara una reverència. És per això que és el ball més odiat? Potser sí. No ho sabré fins al final. De sobte, els ballarins i ballarines fan una passarel·la humana, uns en un costat en filera, i els altres paral·lels, a l'altra. Pel mig representa que passen en Serrallonga amb perilla i barret -un home d'allò més ben plantat, val a dir-, acompanyat de la seva dona i el seu fill. I aleshores, de cop i volta, tots fan una rotllana, apunten el fusell enlaire i pammmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm! Pòlvora va!
Almenys 10 escopetes disparen fent un gran terrabastall que fa mal a les orelles. Sincerament, mai havia vist disparar a ningú. La meva reacció és ben natural: un crit agut amb els ulls tancats, un xiscle en altres paraules. La Sara m'observa detingudament sense poder aguantar-se el riure. Al final, acabem rient les dues de la còmica situació. Però...la gran pregunta: on és l'Irene?
Ireneeeeee! Ostres! Però si al fons de la gentada, amb les mans a les orelles i la careta d'espantada!