HAIRSPRAY

Simplement: m'encantaaa!!!

No vaig poder parar de somriure (ni de riure) en tota l'estona! Cançons i balls genials, i la trama molt currada...

És d'aquelles pelis de les que surts feliç! :)

mala enquesta!!!

Bona vesprada guapos i guapes que llegiu aquest blog!

Certament fa molt de temps que no passo per aquí però realment per aquesta enquesta, calia.
Tot i així, com era d'esperar, d'alguna cosa m'he de queixar i és que com se us ha acudit no fer que es pogués triar més d'una opció?!!!
Que no guapes que no. Que una no es pot quedar només amb una part, que una necessita el recorregut sencer. Sí, és genial quan els petons es fan als llavis quan sents que et cremen, però ho sento, que jo no puc quedar-me aquí, que no, que aquestes coses creen addicció!! Que jo vull petons des dels llocs més sospitats als menys insospitats, des dels més dolçets fins als que quasi són mossegades...
que no hi ha manera de dir prou, sinó que més, més i més!!!

Que a mi no em fa vergonya dir-ho ;-) Ho veieu? curt però intens jijij

"Si parles de la bellesa, estàs parlant de plaer". "Escupo sobre la bellesa i sobre els que l'admiren en va quan no proporciona plaer".
Epicur

Lázaro

Joaquín Sabina. Lázaro. Només us puc oferir la lletra, però val la pena sentir-la ;)




Lázaro, levantate y anda.
Ponte el apellido,
vuelve del olvido,
engánchate a la oferta y la demanda.
Eh, flaco, esto es un atraco.
Págale a la vida
más de lo que pida.
Eh, viejo,
jugate el pellejo.

Aquí te esperan las ojeras del mar,
el recibo del gas,
la gorda de la esquina,
y el Clarín y el Prozac.
Y crecer y subir y bajar
y el otoño, el café, la rutina
y Tom Waits y Edith Piaf…

Y volver a volver a empezar
a volver a empezar, a volver a empezar...

Eh, loco, contrólate un poco.
Mira que las musas no aceptan excusas.
Eh, pibe, despiértate y vive.
Eh, socio, que esto es un negocio.
Échame una mano, siéntate al piano.
Eh, Fito, que te necesito.

Aquí te esperan las tijeras del sol,
el asfalto, el smog
y el perfume más caro.
Y el jazmín y el caviar y el reloj
y el granizo, la ley, los disparos
y el azul y el carbón.
Y el amor después del amor
después del amor, después del amor...

Eh, Lázaro, levántate y anda.




M'encanta...

Bon cap de setmana a tots!

"Los parasoles a lo largo de la playa.
Franjas fijas. Círculos.
Lienzos sobre la franja móvil del agua. Del agua.
Franja blanca móvil sobre la arena. Avanzando. Retrocediendo.
Fija un instante y otra luz, bajo los círculos, del agua.
Tela tensa rayada por la franja de los barcos.
Traza de espuma más blanca que la arena.
Borrándose.
Escrita sobre el lienzo.
Fija. Fijada por la Roliflex.
¿Te acuerdas?"

En la playa de Severo Sardui

PRIMAVERA VIEJA

Ahora, al poniente morado de la tarde,

En flor ya los magnolios mojados de rocío,

Pasar aquellas tardes, mientras crece

La luna por el aire, será soñar despierto.

El cielo con su queja hará más vasto

Bandos de golondrinas; el agua en una fuente

Librará puramente la honda voz de la tierra;

Luego el cielo y la tierra quedarán silenciosos.

En el rincón de algún compás, a solas

Con la frente en la mano, un fantasma

Que vuelve, llorarías pensando

Cuán bella fue la vida y cuán inútil.

Como quien espera el alba, Luis Cernuda.

& Wassily Kandinsky.

NICOLAS DE STAËL

"Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura." (escrit amb motiu de la seva exposició a Nova York, febrer de 1953).

I al final, els colors es van convertir en música... O la música es va convertir en colors.

Primeres impressions

Des del moment en què vaig creuar la porta i em vaig adonar que ja estava tot, que ja era dins la universitat, que estava caminant pel claustre, pujant les escales en busca d'una classe que era a la planta baixa, dient el meu primer "hola", asseient-me a la primera classe...; des d'aquell moment vull escriure això. Però entre les mil trucades per explicar els primers dies de tothom, les tardes de preparar i comprar regals i les festes vàries, no he pogut escriure-ho fins ara.

No es necessiten gaires paraules per descriure la meva primera impressió: genial, una passada! (Aquestes servirien).
M'encanta. La gent, tan diferent, de totes les edats i de tots els estils, simpàtica, intel·ligent, que participa a classe i sap moltíssimes coses. Els professors, que tenen una "xispa" als ulls quan expliquen i es nota que s'ho passen bé a les classes. Les classes velles, amb les cadires de fusta, on hi fa taanta calor... La llum tan especial que hi ha al claustre, i els moments en què, entre classe i classe, ens asseiem en un banc i pensem "Quina sort...!". Els gatets, que passegen tranquil·lament pel jardí i pel claustre, com si tot allò fos propietat seva i nosaltres fóssim uns simples visitants (probablement és així). TOT...

(Bé, s'ha de reconèixer que l'estrés ja m'està començant a afectar, però QUE MARXII!)

Tòpics a desmentir:

-"Filologia? Si això no ho estudia ningú!" Fals fals fals fals fals! Som moltíssima gent! (Bé, depèn del que es consideri "molta gent" xD). Les classes estan bastant plenes, devem ser uns 60 o més només d'Hispàniques.

-"Només hi ha noies": fals! jeje. La veritat és que em va sorprendre molt veure tants nois per allà...

-"Bah, si filologia és molt fàcil! Fes dues carreres alhora, et donarà per això i més!": encara no estic capacitada per dir si és cert o no però, aparentment, no sembla tan fàcil. Com a mínim, s'ha de llegir i treballar molt...


I bé, això és tot per avui =)

Espero que us vagi molt bé la setmana i el principi de tardor!!! :D

Nicolas Staël a la Pedrera fins el 24 de setembre!

Paysage de l'après-midi

"Urge acompañante, preferentemente con caché xD, para visitar la exposición de óleos de Nicolás Staël, conmigo :D"

EI! Algú voldria anar a veure-la? Jo no en conec res, d'aquest pintor francès d'origen rus de la primera meitat del segle XX (1914-1955). Es veu que també es va suicidar després d'haver pintat més de mil quadres! - Tot això ho posa a la web del CaixaForum, jeje-

"És una de les figures cabdals del panorama artístic de mitjans del segle XX, per haver contribuït a superar la polaritat abstracció-figuració que va centrar les discussions plàstiques i estètiques dels anys quaranta i cinquanta."

No ho sé, encara no entenc l'art abstracte, si és que s'ha d'entendre, però semblen quadres molt vius, amb molts colors. Diuen que es va impregnar de les bases fauvistes de Matisse :-) i això per mi, ja és un punt a favor per anar-la a veure!

1/19

CORIFEO.- Nosostros suponemos y nos parece que tanto los duros reproches de éste como los tuyos, Edipo, han sido dictados por la irritación. Y no es eso lo que se necesita, sino ver la forma de resolver los vatinicios del dios de la mejor manera.
TIRESIAS.-Anque eres el monarca, por lo menos el derecho a réplica debe ser igual para todos. Pues de esta facultad también yo soy dueño, ya que en modo alguno vivo esclavo tuyo sino de Loxias(*).

Edipo Rey de Sófocles

(*)Epíteto de Apolo en su condición de Dios de los oráculos, de las enigmas.

ja només em queden per llegir 18 obres de teatre clàssic!

GeR 18!!!

Justament avui, el German ha completat la seva 18ª volta al sol. Avui fa exactament 18 anys que lluita contra quillos, xolos i altres espècies molestes.
I és per això (que la Terra és rodona! -Nooo! xD-) que et faig aquest vídeo :D


Per molts anys, GeRrRrRrR!!!!!!!!!!!!



P.D: odio el Windows Movie Maker amb totes les meves forceees! I vaig pel camí d'acabar odiant Mecano xD

Concert dels Pets

Sincerament, què us va semblar el concert dels Pets d'ahir a la nit a Esplugues?

A mi em va decebre molt, era el meu grup preferit de fa uns anys i...la manera de dirigir-se al públic d'en Lluís Gavaldà, barroera,degradant,... em va fer passar vergonya i tot. "visca la procreació catalana", va dir en un moment donat, quina frase més ejem...substanciosa...hi ha mil coses a celebrar amb una mica més de sentit. També va parlar del tamany de les "tites" en no sé quina cançó del nou disc -que per cert, no em va agradar gens...- Bàsicament, el concert era per patrocinar el nou disc, res més.
...és que em va semblar que els comentaris que feia estaven fora de lloc, com si pertanyessin en una altra època, en una altra dimensió.
I quan va posar les fotos del seu fill a la pantalla...
Suposo que després, quan van començar a tocar cançons més antigues, la cosa deuria millorar...però, no vaig poder seguir escoltant-los, en serio...

Tardor 2007

Avui, 22 de Setembre, si no m'equivoco, comença la tardor! Sí, aquella estació de l'any plena de coses que m'encanten: tardes de pluja, núvols, fulles de colors càlids esparcides pels carrers, empeses pel vent, les primeres onades de fred que et fan abrigar ja una mica, tant amb la roba com en el llit, les primeres sopes, tasses de líquids fumejants,...postes de sol, poemes...jeje, i aquí la cosa ja comença a derivar. Au doncs! a gaudir-la!!!!!

Dia-desastre

Fresc de la tomba de Nakht (Egipte). Thebes, la divuitena dinastia.

(és un pòster que ma tia em va portar quan hi va anar aquest estiu. M'encanta!)

Avui ha sigut un dia ben penós, bé, la penosa sóc jo que per molt que vagi a dormir d'hora, es posi el despertador a tres metres del llit, aquest, no sona fins les 9,30 per un problema de la Pili -ai, perdó, de la pila...- Total, he perdut el meu segon dia d'un, tres hores a les que no he pogut assistir en contra de la meva voluntat. Odio fer campana! :D
Qué curiós! ahir, em vaig trobar la Bera al metro, avui he vist a l'Esteve, o millor dit, les amples espatlles de l'Esteve, i al Valldo! Ha sigut ben divertit perquè ens hem creuat i els dos a la vegada ens hem girat, adonant-nos que aquella persona ens sonava, ell ha fet el gest d'aturar-se i parlar però jo tenia pressa per agafar el 68 -que per cert, malparlant va molt follat a les 2,30 del migdia, potser té gana- o sigui que le saludat amb la mà només...crec que li caic una mica bé :D

Poso l'únic quadre que Van Gogh va vendre en vida, que jo em pensava, no sé perquè que era un dels dels girasols...- Amb aquest quadre el pintor va guanyar 400 francs quan un "Van Gogh" avui val milions i milions de dolars! És bonica la posta de sol, no trobeu?

"La vinya vermella" (1888)

Avui fa anys...

COSES QUE POTS (I NO HAS DE) FER:
-Anar a la presó per experimentar amb animalets indefensos (com trossets de rata, per exemple).
-Fugar-te de casa amb el metge d'ulls verds dels teus somnis i anar-te'n a viure sota un pont.

COSES QUE POTS (I HAS DE) FER:
-Anar a una discoteca!! (Discolassss, a poder ser! xD) -Febrilmente díscola-
-Votar el PP (Partido de Pili xD)

COSES QUE, PER CAP CAP CAP MOTIU, HAS DE DEIXAR DE FER (malgrat que, en teoria, ja siguis tota una adulta :P -Adultaa?!-):

-Fer el burrooo!!!



-Riure sense parar!!! :D



-Cridar tot el que puguiiiiiiiis! (ufff, no sé si l'oïda humana resistiria tants decibelis! xP)

-Pensar (ja va bé de tant en tant! En una metgessa hauria de ser una activitat freqüent, però mai se sap.. :P)

...SER TU!






Per molts anys, Beraaaaaaaaaaaaaaa! :D

Per molts anys Bera!

Iep! oblidant el despiste abismal d'aquest matí al metro, quan ens hem trobat, tu estudiant amb un totxo de ciència molecular -m'equivoco?- i jo llegint un llibret de Van Gogh, et volia desitjar un feliç aniversari com déu mana! Ha sigut guai, aixecar la vista de les nostres respectives lectures, i zaas ens hem vist, i mira que estàvem aprop.
PER MOLTS ANYS BERA!

Cloisonnisme: l'important paper de la línia

Un altre concepte que desconeixia per complet: el cloisonnisme és un plantejament estilístic, influenciat per les estampes japoneses, que consisteix bàsicament en compartimentar les diferents zones de color mitjançant línies molt marcades, creant així àrees cromàtiques autònomes. D'aquesta manera en la superfície pictòrica les zones de color estan totalment aïllades les unes de les altres, com si fos una vidriera. Per aquest motiu,el plantejament recorda a la tècnica francesa del esmalt cloisonné (cloisson, en francès significa partició): una tècnica per a la fabricació de joies, vasos i altres elements decoratius. Es desenvolupa a partir de 1888, dins el Post-Impressionisme, especialment per Paul Gauguin. Tot i així, Vincent Van Gogh també l'emprava en notables ocasions com en el quadre de la seva habitació a Arlès.

What's a "xilografia"?

La Gran Onada de Katsushika Hokusai (1823-29)

Es veu que és una de les xilografies japoneses més famoses i conegudes. La obra es va donar a conèixer gràcies a la comparació de Van Gogh amb el taló d'un falcó!! Es veu que Van Gogh durant la seva estada a Amberes (1885) tenia l'habitació empaperada de xilografies xaponeses. Segur que aquesta hi era!

Avui he buscat què és una xilografia. Es tracta d'una tècnica oriental d'impressió, una espècie concreta de gravat sobre fusta. La qüestió és: és el mateix una estampa, un gravat que una xilografia? doncs, no ho tinc clar...

aprofitant els darrers instants de les vacances

BsO of "Heroes"

Tracy Chapman i foto de peusss

M'encanta aquesta cançó! no sé qui me la va recomenar :D
M'encanta aquest home! La seva veu, l'estil, les lletres que començo a entendre


If you wait for me then I'll come for you
Although Ive travelled far
I always hold a place for you in my heart
If you think of me, if you miss me once in a while
Then I'll return to you
I'll return and fell that space in your heart

Remembering
Your touch
Your kiss
Your warm embrace
I'll find my way back to you
If you'll be waiting
If you dream of me like I dream of you
In a place that's warm and dark
In a place where I can feel the beating of your heart

Remembering
Your touch
Your kiss
Your warm embrace
Ill find my way back to you
If youll be waiting
I've longed for you and I have desired
To see your face your smile
To be with you wherever you are

bis

Remembering
Your touch
Your kiss
Your warm embrace
Ill find my way back to you
Please say you'll be waiting

Together again
It would feel so good to be
In your arms
Where all my journeys end
If you can make a promise if it's one that you can keep, I vow to come for you
If you wait for me and say you'll hold
A place for me in your heart.



I, bé, com que no hi ha cap foto un xic repugnant: una foto de peus, ep! encara que a la foto no es pugui apreciar són uns peuets de princesa, eh? jeje (endevina qui...)

Sort al primer dia de Uni Ire! -que pesaaada estic avui-

Aniversari Irene

No Ire! No mutilis l'osito! Ha sigut dolorós tallar el pastís...




Y que cumplas muchos más!!! :D

Per a l'Iru

"Anys i anys
per molts anys
a la una per molts anys
anys i anys
per molts anys
a les dues per molts anys
a la una, a les dues, a les tres, super tres"

PER MOLTS ANYS!!!!!!!!!!!!!!!!

Al diamant més pur i crital·lí! FAsilitats preciosa! Bellesa de la natura!!!
Ja ets major d'edat!

19 petons!! -no he especificat on ;-)-

Camprodon 2007

Noies! Possiblement aquest sigui el darrer estiu que passo a Camprodon i, si he de sincera, em fa molta pena. És que està envoltat de natura és realment fantàstic! m'encanta caminar pels mateixos caminets, pels mateixos passejos, parar als mateixos llocs, contemplar les mateixes montanyes, pujar-les, baixar-les, rodejar-les,...m'agrada esgarrintxar-me la roba i les cames per collir les millors mores a l'estiu, les millors nous a la tardor, m'agrada anar a les fonts i passar-m'hi hores, escoltant el sorollet de l'aigua, llegir mentre el sol es va ponent a poc a poc. La llum de cada estació, la llum de cada hora del dia, és diferent.
Així que ja ho saps: Irene, aprofita bé aquests dos dies que vens! perquè potser són els últims ;-). Jo procuraré fer el mateixx.

Islas imaginarias

"Escribir es una de las actividades más solitarias del mundo. Una vez cada dos años, me pongo frete al ordenador, miro hacia el mar desconocido de mi alma y veo que hay algunas islas en él, ideas que se han desarrollado y están listas para ser explotadas.
Entonces cojo mi barco -llamado Palabra- y decido navegar hacia la que está más próxima. En el camino me enfrento a corriente, vientos, tempestades, pero sigo remando, exhausto, ahora ya consciente de que me he apartado de mi ruta, la isla a la que pretendía llegar ya no está en mi horizonte.
Aun así, ya no puedo volver atrás, tengo que seguir como sea o me perderé en medio del océano"(...)

Paulo Coelho, El Zahir

Ire! Això ja és metaliteratura! te sigo el juego ok?

Escrivint que escric què és escriure (II)

-¿Qué es un escritor?
-¿Qué va a ser? -me impacienté-. Un tipo que es capaz de poner las palabras unas detrás de otras y que es capaz de hacerlo con gracia.
-Exacto -aprobó Rodney-. Pero también es un tipo que se plantea problemas complejísimos y que, en vez de resolverlos, como haría cualquier persona sensata, los vuelve más complejos todavía. Es decir: es un chiflado que mira la realidad, y a veces la ve.
-Todo el mundo ve la realidad -objeté-. Aunque no esté chiflado.
-Ahí es donde te equivocas -dijo Rodney-. Todo el mundo mira la realidad, pero poca gente la ve. El artista no es el que vuelve visible lo invisible: eso sí que es romanticismo, aunque no de la peor especie; el artista es el que vuelve visible lo que ya es visible y todo el mundo mira y nadie puede o nadie sabe o nadie quiere ver. Más bien nadie quiere ver. Es demasiado desagradable, a menudo es espantoso, y hay que tener los huevos muy bien puestos para verlo sin cerrar los ojos o sin echar a correr, porque quien lo ve se destruye o se vuelve loco. A menos, claro está, que tenga un escudo con que protegerse o que pueda hacer algo con lo que ve. -Rodney hizo una pausa y prosiguió-: Quiero decir que la gente normal padece o disfruta la realidad, pero no puede hacer nada con ella, mientras que el escritor sí puede, porque su oficio consiste en convertir la realidad en sentido, aunque ese sentido sea ilusorio; es decir, puede convertirla en belleza, y esa belleza o ese sentido son su escudo. Por eso digo que el escritor es un chiflado que tiene la obligación o el privilegio dudoso de ver la realidad, y por eso, cuando un escritor deja de escribir, acaba matándose, porque no ha sabido quitarse el vicio de ver la realidad pero ya no tiene un escudo con que protegerse de ella. Por eso se mató Hemingway. Y por eso cuando uno es escritor ya no puede dejar de serlo, a no ser que decida jugársela. Lo dicho: un oficio muy jodido.


(Seguiiiint amb La velocidad de la luz, de Javier Cercas).

M'encanten aquests escrits sobre què és escriure, i m'encanta aquest llibre. (I tinc més trossets assenyalats, però si us ratlla molt podeu dir-ho i no incordiaré méees.. :P En tinc uns especials per a la Sara i tot! ;D)

I ara una foto que m'agrada i que no té res a veure amb el tema. O bé, potser sí. Potser si inclinem el món veiem coses que no veuríem quan tot està recte. =)



(Crec que a la foto no es veu gaire bé, però les abarques són platejades.. Shhhht :P)

I, per acabar bé, una cançó que m'encanta. Jack Johnson. Rodeo Clowns.

Blogoloqueres: activeu-vos!

Noies, estic a Camprodon i no sé quin veí encantador em deixa conexió. A veure si pengeu quelcom! Us estaré seguint jejeje

Geografía

by Oreja de Van Gogh.

Van Gogh, l'Artista!!! Un dia d'aquests li hem de dedicar un bon post, que es mereix que el benerin i l'honorin per tothom, pels erudites però també pels saberuts.

Escrivint que escric què és escriure (I)

-¿De qué va? -preguntó de improviso. [...]
-¿De qué va el qué? -dije.
-La novela -contestó.
-Ah, eso. [...] Bueno, en realidad todavía no estoy muy seguro...
-Me gusta -me interrumpió Rodney.
-¿Qué es lo que te gusta? -pregunté, atónito.
-Que aún no sepas de qué va la novela -contestó-. Si lo sabes de antemano, malo: sólo vas a decir lo que ya sabes, que es lo que sabemos todos. En cambio, si aún no sabes lo que quieres decir pero estás tan loco o tan desesperado o tienes el coraje suficiente para seguir escribiendo, a lo mejor acabas escribiendo algo que ni siquiera tú sabías que sabías y que sólo tú puedes llegar a saber, y eso a lo mejor tiene algún interés. -Como de costumbre, no supe si Rodney hablaba en serio o en broma, pero en esta ocasión no entendí ni una sola de sus palabras. Rodney debió de notarlo, porque, echando a andar de nuevo, concluyó-: Lo que quiero decir es que quien siempre sabe adónde va nunca llega a ninguna parte, y que sólo se sabe lo que se quiere decir cuando ya se ha dicho.



La velocidad de la luz, Javier Cercas.

Miedo!!!!!!!!!!!

"Miedo" de Pedro Guerra

Por

Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.

Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.

Por de dormir
i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina
rosegant-nos per dintre.

Et veig,
el sol s'amaga
entre els teus cabells.

Em sents,
aixeques la mirada en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar
res no m 'espanta,
res no m 'espanta.
"Els Pets"

Paulo Coelho

Aquest estiu vull fer la triologia de llibre d'aquest autor tant conegut. De moment ja m'he llegit: "Veronika decide morir" que parla d'un intent de suicidi, del sentit de la vida, "El alquimista" -regal de la benagloriada Irene, per cert-, que descriu el recorregut d'un pastor que va a la recerca d'aquest sentit i ara m'estic llegint a la vegada "El Zahir", la història d'un amor frustrat que viu un escriptor emblemàtic -sembla la seva autobiografia- i "Onze minuts" que gira entorn a la prostitució de les noies del tercer món. De moment, no us puc dir res més! Vull extreure'n alguna conclusió que valgui una mica la pena jeje!
Us afegeixo però, un fragment del "Zahir" -un dels menys romàntics, per cert- que personalment, m'ha agradat molt:

" Antes, cuando leía biografías de escritores, creía que intentaban adonar la profesión al decir que "el libro se escribe, el escritor no es más que el mecanógrafo". Hoy sé que eso es absolutamente cierto, nadie sabe por qué la corriente los llevós a determinda isla y no aquella a la que soñaban llegar. (...)
Para mi constante sorpresa, otras personas iban en busca de aquella isla, y la encuentran en el libro. Unos se lo cuentan a otros, y la cadena misteriosa se expande, y aquello que el escritor creía ser un trabajo solitario se transforma en un puente, en un barco, en un medio por el que las almas caminan y se comunican.
A partir de ahí, ya no soy un hombre perdido en la tempestad: me encuentro conmigo mismo a través de mis lectores, entiendo lo que he escrito cuando otros también lo entienden, nunca antes.(...)"

La Festa Major per excel·lència

I després de molt esperar, obren el ball els trabucaires. La Sara ja m'avisa: aquest és el ball més odiat. I jo, sense entendre perquè intento endevinar per quin motiu a la gent de Vilafranca no els hi agrada -ingènua de mi-. Un grup de joves vestits amb armilla, pantalons per sota els genolls, mitjonets blancs i espardenyes, enceten una dansa d'allò més cursilona: galanteria, gestos delicats, ara una volta, ara una altra, ara una reverència. És per això que és el ball més odiat? Potser sí. No ho sabré fins al final. De sobte, els ballarins i ballarines fan una passarel·la humana, uns en un costat en filera, i els altres paral·lels, a l'altra. Pel mig representa que passen en Serrallonga amb perilla i barret -un home d'allò més ben plantat, val a dir-, acompanyat de la seva dona i el seu fill. I aleshores, de cop i volta, tots fan una rotllana, apunten el fusell enlaire i pammmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm! Pòlvora va!
Almenys 10 escopetes disparen fent un gran terrabastall que fa mal a les orelles. Sincerament, mai havia vist disparar a ningú. La meva reacció és ben natural: un crit agut amb els ulls tancats, un xiscle en altres paraules. La Sara m'observa detingudament sense poder aguantar-se el riure. Al final, acabem rient les dues de la còmica situació. Però...la gran pregunta: on és l'Irene?
Ireneeeeee! Ostres! Però si al fons de la gentada, amb les mans a les orelles i la careta d'espantada!

Reflexions

Seguint la tradiciò clàssica, m'estic adonant que la vida és tant sols un fil molt prim per al qual caminem sense ser conscients de la seva fragilitat.
La corda fluixa de qualsevol número de circ n'és un bon exemple. La corda fluixa de la vida en la que tots ens movem. Un simple gest distret, un pas en fals, pot fer-nos perdre l'equilibri. I aleshores, un cop has caigut, vius penjat d'aquest fil, a l'espera de que algú el talli o t'ajudi a tornar-hi estar a sobre. Potser aquest algú seràs tu mateix...la vida és tant inestable...

Viure sense tu

VIURE SENSE TU
(Antònia Font, Slurp 1998)

Dolça besada té gust que s’acaaba
pont i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d’alens que se trobaven
de cabells que s’embullaven
de mans i de perfums.

Dolça besada...

Jo no sabia que en sa nit me tastaries
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
la teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que la vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal la meva vida
i sense tu ja no me val.

I l’horabaixa la deixam passar
i me mires tan a prop que me fa mal,
que surt el sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics que som amants.


Va ser un concert inoblidable!