...En este tiempo aún palpitante, poblado de víctimas en busca de sacrificio, por no saber qué hacer del ser y de la vida, por vértigo del tiempo, por espanto de ese "tienes frente a ti toda la vida" -que al adolescente angustiado se le repite- desconociendo que es eso justamente lo que le espanta: tener frente a sí toda la vida, toda como una esfera compacta, inaccesible como un absoluto del vivir instante a instante.
María Zambrano, La tumba de Antígona.
I com aquest trosset en podria haver posat mil més... Perquè aquestes dues dones (Antígona i Zambrano) són gegants, gegantíssimes!
El llibre comença així:
Antígona, en verdad, no se suicidó en su tumba, según Sófocles,
incurriendo en un inevitable error, nos cuenta. Mas ¿podía Antígona darse la
muerte, ella que no había dispuesto nunca de su vida?
María Zambrano li dóna a Antígona el que Sófocles va negar-li: temps i veu.
=)
Us el recomano moltíssim! És curtet (65 pàgs.), però molt intens! És un llibre per llegir amb calma... Però bé, ara arriba el Nadal i tindrem una miiica de temps!!! :D
Un petó! Espero que vagi molt bé la setmana! 4 dies de festa, no està malament...! :P I als que teniu exàmens, molta sort i ànims!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada