"I will follow him"

Avui, vull dedicar un article a la coral "Veus sense fronteres". Es tracta ni més ni menys d'un grup de metges, enfermeres, auxiliars i personal d'un CAP (ambulatori), que es reuneixen un cop a la setmana per assajar noves cançons i nous projectes. Una agrupació altruista ben ordinària, no trobeu? després de treballar, deixen la bata blanca i decideixen conjuntament fer música, amb el que tenen: les seves veus. Una orquestra de joves músics els acompanya.

Ma mare en forma part :-). Se la veu feliç a dalt de l'escenari.

Avui, he anat a veure'ls per tercera vegada i us puc assegurar que no hi ha dia que no m'emocioni quan canten "I will follow him". Cada dia ho fan millor. Des d'aquí, els animo a tirar a endavant!

Introducción al taxismo

Ahir vaig llegir aquest article al 20minutos i em va encantar:

Despierta, camina, abre los ojos hasta que tus párpados te cubran por completo el cráneo. Escucha, huele, palpa, colecciona matices sin perder detalle.

Y si al acabar el día duermes, trata de soñarlo todo. Y si después de lo vivido enfermas, que sea por sobredósis de belleza.

Algunos usuarios de mi taxi confiesan sufrir el mal de la monotonía. Cada día se convierten en la copia de otra copia de otra copia: Los mismos jefes, el mismo teclado, la misma mesa, las mismas fotos enmarcadas, el mismo sabor a café con leche (servido por el mismo camarero pálido de siempre), las mismas ojeras en 3D, el mismo espejo, el mismo reflejo, el mismo espejo, el mismo reflejo, el mismo resplejo...

Ayer por la tarde, una usuaria joven de piel blanca y tersa (y no por ese orden), trató de justificarse al respecto:

- Cada dos meses me tiño el pelo de un color distinto para "escapar de la monotonía".

Me habló de su trabajo gris y aburrido, de su primer y único novio (aún en activo), de su nueva casa a pagar en 35 años, de su tele (o su vida, no recuerdo) de pantalla plana...

- ¿Escapar de la monotonía o de sí misma? - pensé. Entonces me vino a la mente aquella voz en off de Trainspotting:

"Elige un empleo. Elige una carrera. Elige una familia. Elige un televisor grande que te cagas. Elige lavadoras, coches, equipos de compacdiscs y abrelatas eléctricos.
Elige la salud: colesterol bajo y seguros dentales. Elige pagar hipotecas a interés fijo, elige un piso piloto, elige a tus amigos.

Elige ropa deportiva y maletas a juego. Elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos tejidos. Elige el bricolaje y pregúntate quien coño eres los domingos por la mañana. Elige sentarte en el puto sofá a ver teleconcursos que embotan la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura."

Y que la desidia, el conformismo y la ceguera mental se bajen en marcha (a ser posible por la puerta de atrás).

Daniel Díaz (Ni libre ni ocupado).

El podeu llegir aquí.
I el seu blog és aquest

Dimarts, 25 de Juliol

Surt el sol. Intentem agafar el bus de les set del matí però fem tard. Avui serà el dia més dur de tots els campaments, ja sigui perquè és el primer que caminem, ja sigui perquè és el dia que més caminem! (i amb més pes).
Portàvem dos baques d'aigua de 15 litres cada una en un carro de la compra. Quina fila!! Semblàvem una colla de gitanos. “Oyeeee, Yeniii!...”
Pels camins pedregosos plens de pols que gairebé acaricienel mar, el sol comença a caure fort. La suor, la falta d'aigua, el sol de justícia, em maregen, és un esforç massa gran per mi, no hi estic acostumada.
Activitat del dia: tarda nudista (ep! idea del Bocha). Em sorprèn que tothom tingui els collons de despullar-se. Em sorprenc a mi mateixa. Tot i així, els complexes continuen sent els mateixos. El debat que es genera després és trist, sense massa participació. Recorro amb la ment els llocs per on hem passat. De moment, encara els dibuixo a la perfecció.
Reprenem el camí cap allà a les set de la tarda. Són les cales més verges i més maques de Menorca: la Macarella, la Macarelleta... Baixades abruptes, escarpats penyasegats...bestial!,...un paisatge extremadament bell.
A molts el temps els hi passa molt a poc a poc. Les busques del rellotge es mouen lentament. Les hores han deixat de ser de seixanta minuts, s'allarguen.
Sento que m'agrada el que estem fent. Caminar amb tant de pes a l'esquena més ben igual davant d'una meta tant llaminera, per petita que sigui. Vull arribar al final de la ruta (Ciutadella-Maó). Les ganes poden suportar qualsevol pes i tot el cansament. Només és qüestió de voluntat.
Però continuen els moments en què em sento impotent. Són espais en blanc que no sé com omplir. El silenci atrau més silenci. Hi ha silencis que són necessaris, relaxats. Però on és l'equilibri? El cert és que continuo sent com he sigut sempre. Es pot canviar aquesta part de mi? començo a dubtar-ho.
Finalment arribem a Macarella i ja és fosc! Sort que no s'ha de cuinar. Alguns pel vèrtic han passat por grimpant per les roques. La motxilla et desequilibra i et bloqueges: és tot psicològic.

L'illa de la calma

"Si pateixes de neurastènia, o penses patir-ne, que ja és patir-ne; si estàs atabalat pels sorolls que ens porta la civilitat, per aquesta angoixa d'anar de pressa i arribar abans allà on no tenim feina; si els negocis t'han omplert de números allí on hi ha d'haver el que en diem l'enteniment; si els cines t'han fet malbé la mecànica de la vista, i el beviure, i vols gaudir un xic del repòs que es mereix en aquesta vida el que no ha fet mal a ningú, segueix-me en una illa que et diré, en una illa on sempre hi fa calma, on els homes no porten mai pressa, on les dones no es fan mai velles, on no es malgasten ni paraules, on el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més a poc a poc, encomanada de la mandra.
Aquesta illa és Mallorca, lector.
(...)I si t'hi adorms, encalmat, tampoc no te n'hauràs de plànyer, que el viure amb calma té dos avantatges: es viu millor i més estona."

Santiago Russinyol

Menorca -Juliol 2006-

Apunts previatge
Frase Carme: “Menjate'ls” !


Diumenge 23 de Juliol
Seguint la cançó dels Pets, -Por-, entro al vaixell. Nit de ruta. A la disco em sentia ridícula, amb pirates i xiruques i els meus peus que no són precisament discrets... ;sí, ja ho sé, manies -D. Recordo el mag que feia bromes que ningú reia. La Júlia balla de conya, és increïble. Cap allà les dues, busco 1000 i 1 postures per a passar la nit, però ni el terra fred ni els rígids seients em satisfan.

Inseguretat...silencis incòmodes...
...


Reflexions durant la ruta:
“La gent menja amb els ulls”: frase Aimar (tot un personatge)

Îles Baleaires

Cales verges encantades. Històries. Mil meravelles. Blaus i verds fonent-se en en aigües cristal·lines.

El viatge va començar dins del yacuzzi del vaixell (no està gens malament ;-) no?). Entre bombolles, l'incertesa del què ens esperava en una illa com Menorca i les ganes d'arribar-hi, es barrejaven. Nervis, tímids passos per acostar-me al grup, dubtes, primers moments a recordar: una mescla difícil de pair. Ara, un any després, puc assegurar que va ser una de les millors experiències que he viscut.

I és per això, que davant d'unes vacances tant diferents com les que s'em presenten aquest any, he de reconèixer que si alguna cosa trobaré a faltar serà campaments, i moolt. Però és la decisió que he près: treballar. I encara que alguns els costi de creure, em ve de gust, i em fa il·lusió. No deixa de ser una altra experiència que m'atrau enormement.

Continuaria escrivint anècdotes, petits records d'aquests quinze dies inoblidables, però no m'agrada posar-me nostàlgia, i em sembla que ja ho estic sent!!

Un petó pre-universitàries (com diria la Teresa)! Aps! I visca Menorca! la pomada és fàcilment dispensable... :-D

Dilluns, 24 de Juliol

Tenim davant el perfil de Menorca: una fina línia de costa que comença, només comença a definir-se. La boira de l'alba no em deixa diferenciar-ne els contorns. Fa fresca. Són les sis i pico del matí. Certament, a l'alba veus diferent: la llum és diferent, els colors són diferents, l'aire és diferent, tota l'atmosfera. El Sergi-cap i jo veiem una escena de pel·lícula d'acció. Flipem. Un home salta per la borda d'un bot al nostre macrovaixell, sembla una puça al costat d'un elefant. És al·lucinant: en cosa d'uns segons ja no hi és ni l'home ni la barca. La boira els haurà engolit :-)?
Quan som a Maó, esmorçem amb silenci. Molts no han dormit gens. Em fa por parlar -em pregunto contínuament- em sento absurda. La meva tant maleïda timidesa em torna a jugar una mala passada.
El bus que ens porta Ciutadella no es fa esperar. Ulls tancats, parpelles que cauen pel seu propi pes, cares dòcils que entendreixen la mirada de qualsevol,...quina fila!
Un cop a Ciutadella, la majoria fa el seu primer bany. Els que ens quedem vigilant motxil·les (Boocha, Ari, Esteve i jo), assistim a una conversa interessant: el què mou una separació (pares...).
L'activitat de tarda l'ha preparat el meu grup. No està malament :-): recorren la ciutat conversant amb la gent d'allà per respondre unes preguntes.
És el primer cop que cal comprar. ...Un desgavell! És normal, al primer dia.
1r cop també que cuino amb fogonet (sembla mentida!). M'agrada! Quina tonteria oi? Ens trovem amb dos rangers d'un altre cau emmanillats. Són simpàtics. Estan de Raid. Passaran la nit amb nosaltres.

Després ens reunim pioners i caravel·les, sense caps. Em sorprèn el grup per primera vegada. Per pròpia iniciativa, som capaços de dialogar com no ho havíem fet mai. Potser semblarà absurd però em va donar la sensació que ens uniem una mica més. Era una petita primera passa. El llaç s'estrenyia. La idea de grup, de "tots a una", es matchaca molt al cau. També és cert, que és quan les coses no funcionen del tot, quan el grup està més unit.
Frase Fita: "No us deixeu enganyar! La unió fa la força"
Haver de parlar amb els caps podia semblar que crearia una situació tensa i incòmode però no ho va ser gens. Va anar molt bé que parléssim, tant per uns comper altres.
Bona nit, Menorca! En aquesta primera nit a l'illa, dormo com un autèntic liró. zzzZZZ!