"Hi ha olors que s'ensumen tota la vida perquè s'han percebut per primera vegada un capvespre de tempesta."
Marcel Proust

"...ningú no ha somniat mai una olor...el somni no té nas."
Ambrose Bierce

Aquest intensiu d'estudi no em deixa gaire temps per escriure. Malgrat tot, sempre hi ha un racó al calaix del temps per les petites coses que tant t'agraden...

Fa un parell d'estius vaig conèixer una noia a Colera, un poblet de la Costa Brava, que no tenia olfacte. Arrel d'això se m'ha acudit aquest començament d'una possible història (continuarà xD) de la noia sense olfacte.

Quan la gent es va adonar que la Jana no tenia olfacte ella ja feia temps que se'n ressentia en silenci. Se sentia privada d'una de les capacitats humanes més essencials. La Jana es lamentava de no poder percebre l'aroma dels rosers del jardí de la seva àvia, l'olor de castanyes acabades de coure, l'olor d'herba humida del parc de davant de casa, la fragància de l'encens, l'essència d'un perfum, l'olor de tantes i tantes coses... Ella no entenia què era això d'olorar, per molt que s'hi esforçava i aspirava aire amb força per les dos narius no sentia més que pessigolles. La Jana vivia un inesgotable refredat. Però encara així, no es va cansar mai d'experimentar amb les olors més intenses però ni la fortor de l'alcohol o de les aigües estancades l'aconseguiren treure de la sensació d'indiferència que l'embolcallava dia rere dia. Aviat deixà de cercar l'olfacte per ella mateixa i es va decidir a sortir al carrer. Tenia tant sols quinze anys però una voluntat de ferro. Aquella impotència de no poder saber, de no poder sentir, l'ofegava. Durant un parell de mesos, la Jana es va convertir en la “Noia de les preguntes”. Tant si es tractava d'una mare empenyent un cotxet com si era un executiu clenxinat i perfumat, la Jana els hi barrava el pas i amb la seva mirada inquisitiva i els hi preguntava que sentien en aquell moment. La gent solia ignorar-la marxant a corre-cuita, sense dirigir-li la paraula però de tant en tant, algun curiós s'animava a afegir-se al joc misteriós d'aquella noia tant estranya: una noia d'aspecte fràgil, trencadís, amb el nas ample i les parpelles molt obertes.

No es van fer esperar una bona pila d'apunts sobre diferents olors que havia gargotejat en una llibreta. Amb aquella informació estudiava minuciosament les seves sensacions davant d'una flor, d'un plat flamejant o d'una merda de gos. Per molt difícil que fos, educaria el seu nas. Però res. Absolutament res. El seu nas es negava a despertar-se.

Els metges que la visitaren sempre repetiren la mateixa cantarella: no era una alteració habitual però solia passar-li a un percentatge reduït d'adolescents i l'únic que podia fer era aprendre a viure sense olfacte. I amb aquesta sentència, la Jana va acabar donant la batalla per perduda. Desanimada i decebuda amb ella mateixa, va començar a distanciar-se de la gent que l'envoltava. Aquell autisme intencionat l'anava engolint a poc a poc.

Disculpin les molèsties

-

Senyores i senyors, sentim informar-los que s’ha produït una avaria en el sistema. Les agulles dels rellotges s’han declarat en vaga fins que no canviem el seu recorregut. “Estem fartes de fer sempre la mateixa volta”, ha declarat avui l’agulla minutera del rellotge del Big Ben, que sembla que ha estat proclamada portaveu internacional de les agulles dels rellotges. “Hem arribat a un punt crític. Portem molts anys de convivència pacífica amb els nombres, però ja no els suportem més. Sempre amb aquests aires de superioritat...! Creuen que tot gira al seu voltant. Creuen que són infinits, exactes i perfectes. Ja els agradaria! Després de segles i segles d’aguantar els seus fums, hem decidit divorciar-nos. Així que ens declarem en vaga fins que se’ns separi d’ells i la seva exactitud, rellotge per rellotge. Volem una mica de llibertat! Ens podríeu utilitzar per cosir; les nostres companyes agulles estan molt contentes de la seva convivència amb els teixits”, ha explicat eloqüentment aquest matí la portaveu de les agulles.

Així que, a partir d’avui, s’hauran d’acomiadar del temps. Adéu a les hores i als minuts, adéu als segons... Adéu a la puntualitat o a la impuntualitat. Per fi tenen, davant seu, aquella vida intemporal i eterna que tant desitjaven. (Aprofito per recordar que, si volen gaudir realment d’aquest temps sense temps, cap lloc millor que “Marina d’Or, ciudad de vacaciones”).

Durant les properes hores (o com se les hagi d’anomenar a partir d’ara) intentarem arribar a un acord amb les agulles i trobar una solució que ens beneficiï a tots.

Disculpin les molèsties.

P.D: perdoneu la parida. :D És que necessitava desintoxicar-me de l'estudi (o, el que encara és pitjor: intentar estudiar sense aconseguir-ho). Un petó i sort a tots amb els exàmens!!! =)

Caperucita roja políticamente correcta

A veure si rieu tant com jo llegint la versió políticament correcta de la Caputxeta... :P

Sé que a primera vista pot semblar molta lletra, però val la pena ;)

Érase una vez una persona de corta edad llamada Caperucita Roja que vivía con su madre en la linde de un bosque. Un día, su madre le pidió que llevase una cesta con fruta fresca y agua mineral a casa de su abuela, pero no porque lo considerara una labor propia de mujeres, atención, sino porque ello representa un acto generoso que contribuía a afianzar la sensación de comunidad. Además, su abuela no estaba enferma; antes bien, gozaba de completa salud física y mental y era perfectamente capaz de cuidar de sí misma como persona adulta y madura que era.

Así, Caperucita Roja cogió su cesta y emprendió el camino a través del bosque. Muchas personas creían que el bosque era un lugar siniestro y peligroso, por lo que jamás se aventuraban en él. Caperucita Roja, por el contrario, poseía la suficiente confianza en su incipiente sexualidad como para evitar verse intimidada por una imaginería tan obviamente freudiana. De camino a casa de su abuela, Caperucita Roja se vio abordada por un lobo que le preguntó qué llevaba en la cesta.

-Un saludable tentempié para mi abuela quien, sin duda alguna, es perfectamente capaz de cuidar de sí misma como persona adulta y madura que es -respondió.

-No sé si sabes, querida -dijo el lobo-, que es peligroso para una niña pequeña recorrer sola estos bosques.

Respondió Caperucita:

-Encuentro esa observación sexista y en extremo insultante, pero haré caso omiso de ella debido a tu tradicional condición de proscrito social y a la perspectiva existencial -en tu caso propia y globalmente válida- que la angustia que tal condición te produce te ha llevado a desarrollar. Y ahora, si me perdonas, debo continuar mi camino.

Caperucita Roja enfiló nuevamente el sendero. Pero el lobo, liberado por su condición de segregado social de esa esclava dependencia del pensamiento lineal tan propia de Occidente, conocía una ruta más rápida para llegar a casa de la abuela.

Tras irrumpir bruscamente en ella, devoró a la anciana, adoptando con ello una línea de conducta completamente válida para cualquier carnívoro.

A continuación, inmune a las rígidas nociones tradicionales de lo masculino y lo femenino, se puso el camisón de la abuela y se acurrucó en el lecho.

Caperucita Roja entró en la cabaña y dijo:

-Abuela, te he traído algunas chucherías bajas en calorías y en sodio en reconocimiento a tu papel de sabia y generosa matriarca.

-Acércate más, criatura, para que pueda verte -dijo suavemente el lobo desde el lecho.

-¡Oh! -repuso Caperucita-. Había olvidado que visualmente eres tan limitada como un topo.

-Pero, abuela, ¡qué ojos tan grandes tienes!

-Han visto mucho y han perdonado mucho, querida.

-Y, abuela, ¡qué nariz tan grande tienes!... relativamente hablando, claro está, y su modo indudablemente atractiva.

-Ha olido mucho y ha perdonado mucho, querida.

-Y... ¡abuela, qué dientes tan grandes tienes!

Respondió el lobo:

-Soy feliz de ser quien soy y lo que soy -y, saltando de la cama, aferró a Caperucita Roja con sus garras, dispuesto a devorarla.

Caperucita gritó; no como resultado de la aparente tendencia del lobo hacia el travestismo, sino por la deliberada invasión que había realizado de su espacio personal.

Sus gritos llegaron a oídos de un operario de la industria maderera (o técnicos en combustibles vegetales, como él mismo prefería considerarse) que pasaba por allí.

Al entrar en la cabaña, advirtió el revuelo y trató de intervenir. Pero apenas había alzado su hacha cuando tanto el lobo como Caperucita Roja se detuvieron simultáneamente.

-¿Puede saberse con exactitud qué cree usted que está haciendo? -inquirió Caperucita.

El operario maderero parpadeó e intentó responder, pero las palabras no acudían a sus labios.

-¡Se cree acaso que puede irrumpir aquí como un Neandertalense cualquiera y delegar su capacidad de reflexión en el arma que lleva consigo! -prosiguió Caperucita-. ¡Sexista! ¡Racista! ¿Cómo se atreve a dar por hecho que las mujeres y los lobos no son capaces de resolver sus propias diferencias sin la ayuda de un hombre?

Al oír el apasionado discurso de Caperucita, la abuela saltó de la panza del lobo, arrebató el hacha al operario maderero y le cortó la cabeza.

Concluida la odisea, Caperucita, la abuela y el lobo creyeron experimentar cierta afinidad en sus objetivos, decidieron instaurar una forma alternativa de comunidad basada en la cooperación y el respeto mutuos y, juntos, vivieron felices en los bosques para siempre.

James Finn Garner.

Microrrelat

Hola!!!!! (em fa il·lu... =D)

Bé, doncs per començar... un microrrelat! molt micro i molt xorra, però ves.

*

Entonces me lo dijo.

Y ahí se paró mi vida. Se detuvo. Supongo que los relojes siguieron avanzando, que los días siguieron pasando, que el mundo siguió girando. Pero dentro de mí sólo quedó un silencio espeso y pegajoso. Un sabor a vacío.

Le miré. Y lo único que salió de su boca fue:

- El café está frío.

*

I res... que vagi molt bé!!! Gaudiu les vacancesss! (el que queda d'elles... però no ens posem dramàtics)