Què cal fer per a que un nen/a de 10 anys llegeixi més de 5 minuts?

La resposta és molt simple:
Un llibre de la PUBERTAT!
Avui he aconseguit que la meva alumne estigués atenta durant 1/2 hora!!!!!!!!!!!!!
La qüestió és: he fet bé obrint-li la porta a aquest tipus de lectura? (a veure, era un llibre adaptat per ella, tot s'ha de dir...), els seus pares els hi hauria semblat bé? els hi hauria d'haver demanat permís!?
Sisplau! Què en penseu?

:D

Charles Morris va dir que l'art, al no ser una activitat que faci tothom, és on hi ha més relacions simbòliques.
Però que passa amb l'art contemporani?
No respon a cap de les dues preguntes que ens fem quan estem davant d'una obra d'art:

- Què és?
- Per a què serveix?

L'art figuratiu ja d'entrada, et contesta almenys la primera pregunta. Però l'art abstracte no ens obliga a contestar aquests interrogants, potser perquè no tenen resposta. Amb l'art contemporani només podem fer una cosa: apreciar, contemplar (que en definitiva és el primer que fem sempre amb totes les coses: contemplar les formes). Així doncs, l'art contemporani ens ensenya a posar en funcionament allò més elemental!

Finalment, Morris va acabar concloent que les relacions són fonamentalment artístiques i que l'art és la manera que tenim els humans per relacionar!

Reflexions

Seguint la tradiciò clàssica, m'estic adonant que la vida és tant sols un fil molt prim per al qual caminem sense ser conscients de la seva fragilitat.
La corda fluixa de qualsevol número de circ n'és un bon exemple. La corda fluixa de la vida en la que tots ens movem. Un simple gest distret, un pas en fals, pot fer-nos perdre l'equilibri. I aleshores, un cop has caigut, vius penjat d'aquest fil, a l'espera de que algú el talli o t'ajudi a tornar-hi estar a sobre. Potser aquest algú seràs tu mateix...la vida és tant inestable...

Doncs sí, Sara, no ho puc evitar:
m'agraden les claus alades i tota la família d'éssers imaginaris amb instints d'enlairar-se: centaures, catifes voladores, papallones blanques, fades, unicorns,dracs, fènixs, en peter pan i tota la tropa. M'agraden molt les criatures màgiques, em semblen fascinants: fades i follets, elfs, mags, bruixes, beuratges, marmites, pocions, varetes, princeses encantades, casetes de xocolata, caputxes punxegudes, capes invisibles, sirenes amb cants melodiosos, estrelles de mar, llànties amb geni inclòs, cases tassel, el castell de neutchenstein, pintures modernistes, paisatges místics (Turner, Friederich,...) M'encanta! I espero que no em deixi mai d'agradar-me. És la única manera que he trobat per no oblidar que un dia vaig ser nena, i vaig creure en la màgia. Ara, el concepte de màgia ha canviat, amb els seus inconvenients i els seus avantatges que això comporta.

Móns paral·lels

La vida està feta de móns que giren al voltant d'un sol
individu. En un univers comú, hom separa l'amistat
de l'amor. Amor de parella i amor familiar
tampoc són competibles...Però,
què som sinó la suma de tots aquests móns?
No, aquí no es permeten constel·lacions.
Establir connectors entre els tres angles del triangle,
esdevé una tasca massa difícil, massa costosa. -absurda-


Avui, tornant de la “festa” de l'institut, he tingut un debat silenciós amb la Sara (silenciós perquè ens hem quedat les dues pensatives, i hem conclòs la conversa amb un “no ho sé” i de retruc, un “hi hauria de reflexionar”. Deixant de banda el poema que no rima ni en pintura, què en penseu de la separació que se sol fer entre amics-família-novios/es i...altres -com ha resumit la Sara-? Per què creieu que tendim a fer-ho?A mi em fa l'efecte que ens és més còmode. Nosaltres no ens n'adonem però ens comportem de maneres molt diferents quan estem amb uns que quan estem en altres. Tot i així, a la vegada no deixen de ser les persones més importants de la teva vida... A mi m'agrada juntar-los, no totes les combinacions són bones però n'hi que fan patxoca :D, s'entenen (m'explico?)

Siuau!!
reflexione-m'hi, si us plau, reflexione-m'hi...

Introducción al taxismo

Ahir vaig llegir aquest article al 20minutos i em va encantar:

Despierta, camina, abre los ojos hasta que tus párpados te cubran por completo el cráneo. Escucha, huele, palpa, colecciona matices sin perder detalle.

Y si al acabar el día duermes, trata de soñarlo todo. Y si después de lo vivido enfermas, que sea por sobredósis de belleza.

Algunos usuarios de mi taxi confiesan sufrir el mal de la monotonía. Cada día se convierten en la copia de otra copia de otra copia: Los mismos jefes, el mismo teclado, la misma mesa, las mismas fotos enmarcadas, el mismo sabor a café con leche (servido por el mismo camarero pálido de siempre), las mismas ojeras en 3D, el mismo espejo, el mismo reflejo, el mismo espejo, el mismo reflejo, el mismo resplejo...

Ayer por la tarde, una usuaria joven de piel blanca y tersa (y no por ese orden), trató de justificarse al respecto:

- Cada dos meses me tiño el pelo de un color distinto para "escapar de la monotonía".

Me habló de su trabajo gris y aburrido, de su primer y único novio (aún en activo), de su nueva casa a pagar en 35 años, de su tele (o su vida, no recuerdo) de pantalla plana...

- ¿Escapar de la monotonía o de sí misma? - pensé. Entonces me vino a la mente aquella voz en off de Trainspotting:

"Elige un empleo. Elige una carrera. Elige una familia. Elige un televisor grande que te cagas. Elige lavadoras, coches, equipos de compacdiscs y abrelatas eléctricos.
Elige la salud: colesterol bajo y seguros dentales. Elige pagar hipotecas a interés fijo, elige un piso piloto, elige a tus amigos.

Elige ropa deportiva y maletas a juego. Elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos tejidos. Elige el bricolaje y pregúntate quien coño eres los domingos por la mañana. Elige sentarte en el puto sofá a ver teleconcursos que embotan la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura."

Y que la desidia, el conformismo y la ceguera mental se bajen en marcha (a ser posible por la puerta de atrás).

Daniel Díaz (Ni libre ni ocupado).

El podeu llegir aquí.
I el seu blog és aquest

Fent camí

Hola!
M'acabo d'adonar que aviat farà dos mesos que el blog funciona i be, crec que passet a passet ens està quedan ben maku! També he vist que de mica en mica hi ha nous visitants, i això anima a tirar endavant! jijiji. Bueno, què més puc dir,...doncs a seguir caminant!
Un petó!!
Laia