VISCA EL TIRAMISÚUUUU DEL CARLES!
Viscaaa!

Terra

Un reportatge que s'ha de veure!!!
Mira que hi ha documentals que em semblen mortalment avorrits, però aquest pinta molt i molt bé.
I els ànecs són moníssims!
I...pels que no tenen mascotes com jo, gates amb nom de whisky, VISCA ELS PELUIXOS! Ale!

"La poesia es fa en el llit com l'amor" A. Breton

Mentida!

;-)

El coronel no tiene quien le escriba

Hammershoi (1900)

Extrajo un frasquito del bolsillo de la camisa y puso sobre el escritorio una pastilla blanca del tamaño de un grano de habichuela.
- Es un martirio andar con esto por todas partes -dijo-. Es como cargar la muerte en el bolsillo.
El coronel se acercó al escritorio. Examinó la pastilla en la palma de la mano hasta cuando don Sabas lo invitó a saborearla.
- Es para endulzar el café -le explicó-. Es azúcar, pero sin azúcar.
- Por supuesto -dijo el coronel, la saliva impregnada de una dulzura triste-. Es algo así como repicar pero sin campanas.

[...]

- Es un gallo contante y sonante -dijo. Hizo cálculos mientras sorbía una cucharada de mazamorra-. Nos dará para comer tres años.
- La ilusión no se come -dijo ella.
- No se come, pero alimenta -replicó el coronel-. Es algo así como las pastillas milagrosas de mi compadre Sabas.


Recordeu aquest fragment? Sortia en un dels mil exàmens de la sele que vam fer a caste... Recordo que una de les preguntes era definir què significava "es como repicar, pero sin campanas", i que aquesta frase em va semblar perfecta.

L'únic que puc dir és que cada cop m'agrada més Gabriel García Márquez...

.

Què li deurien trobar els mesopotàmics, els egipcis, els grecs, els de l'Edat Mitjana al brau?

Serà que té una carn molt preuada suposo ja que la majoria de sacrificis eren de bous! Imagino que val més un animal gros i de formes voluptuoses que un d'escarransit, que després de l'ofrena no es pot aprofitar res...

I els cristians? perquè un bou per representar l'evangelista Sant Lluc?? Perquè un copista va dibuixar dos bous a la façana d'una catedral??

Un símbol d'abundància com tant d'altres...(aix quins post més avorrits que em surten últimament).
Però...ep! el més elemental (i d'això no en tinc la més remota idea): perquè el culte al toro a Espanya???

Olé!

Estréssssssssssssssssssss!

Al borde de un ataque de nervios! xD

"Hi ha olors que s'ensumen tota la vida perquè s'han percebut per primera vegada un capvespre de tempesta."
Marcel Proust

"...ningú no ha somniat mai una olor...el somni no té nas."
Ambrose Bierce

Aquest intensiu d'estudi no em deixa gaire temps per escriure. Malgrat tot, sempre hi ha un racó al calaix del temps per les petites coses que tant t'agraden...

Fa un parell d'estius vaig conèixer una noia a Colera, un poblet de la Costa Brava, que no tenia olfacte. Arrel d'això se m'ha acudit aquest començament d'una possible història (continuarà xD) de la noia sense olfacte.

Quan la gent es va adonar que la Jana no tenia olfacte ella ja feia temps que se'n ressentia en silenci. Se sentia privada d'una de les capacitats humanes més essencials. La Jana es lamentava de no poder percebre l'aroma dels rosers del jardí de la seva àvia, l'olor de castanyes acabades de coure, l'olor d'herba humida del parc de davant de casa, la fragància de l'encens, l'essència d'un perfum, l'olor de tantes i tantes coses... Ella no entenia què era això d'olorar, per molt que s'hi esforçava i aspirava aire amb força per les dos narius no sentia més que pessigolles. La Jana vivia un inesgotable refredat. Però encara així, no es va cansar mai d'experimentar amb les olors més intenses però ni la fortor de l'alcohol o de les aigües estancades l'aconseguiren treure de la sensació d'indiferència que l'embolcallava dia rere dia. Aviat deixà de cercar l'olfacte per ella mateixa i es va decidir a sortir al carrer. Tenia tant sols quinze anys però una voluntat de ferro. Aquella impotència de no poder saber, de no poder sentir, l'ofegava. Durant un parell de mesos, la Jana es va convertir en la “Noia de les preguntes”. Tant si es tractava d'una mare empenyent un cotxet com si era un executiu clenxinat i perfumat, la Jana els hi barrava el pas i amb la seva mirada inquisitiva i els hi preguntava que sentien en aquell moment. La gent solia ignorar-la marxant a corre-cuita, sense dirigir-li la paraula però de tant en tant, algun curiós s'animava a afegir-se al joc misteriós d'aquella noia tant estranya: una noia d'aspecte fràgil, trencadís, amb el nas ample i les parpelles molt obertes.

No es van fer esperar una bona pila d'apunts sobre diferents olors que havia gargotejat en una llibreta. Amb aquella informació estudiava minuciosament les seves sensacions davant d'una flor, d'un plat flamejant o d'una merda de gos. Per molt difícil que fos, educaria el seu nas. Però res. Absolutament res. El seu nas es negava a despertar-se.

Els metges que la visitaren sempre repetiren la mateixa cantarella: no era una alteració habitual però solia passar-li a un percentatge reduït d'adolescents i l'únic que podia fer era aprendre a viure sense olfacte. I amb aquesta sentència, la Jana va acabar donant la batalla per perduda. Desanimada i decebuda amb ella mateixa, va començar a distanciar-se de la gent que l'envoltava. Aquell autisme intencionat l'anava engolint a poc a poc.