Le parapluie

Me parece tan raro que esto sea realmente una despedida. En fin, no tengo tampoco mucho que decir. Lo único importante es lo que no te digo.

Estampida

Port Aventura torna a nosaltres amb comptagotes...

Aquí teniu el vídeo de l'estampida, fet per la Collell i retocat pel German:


Estampida (estampidíssima!) from German Pérez on Vimeo.

Heu notat el moment en què al German se li cauen les ulleres? Digueu-me cega, però jo, per més que miri el vídeo, no el veig... Seguirem buscant :D

Cadàver exquisit

Un bon dia de primavera -si no recordo malament-, el German, la Sara i jo vam descobrir aquest joc en una llibreria feminista amb molt d'encant (la llibreria Pròleg). Després el vam intentar repetir, però ja no va ser el mateix...

"Cadàver exquisit".

El nom ja promet, oi?

(Tranquils, que no cal matar ningú!)

És un joc (o una tècnica, si voleu) que van inventar els surrealistes francesos el 1925: una persona escriu una paraula o una frase, doblega el full perquè el següent no vegi què ha escrit, el següent escriu una altra frase... I així successivament. Ells jugaven així: el primer escrivia un nom, el següent un adjectiu per a aquell nom, el tercer un verb, el quart un altre nom... I en desplegar el full... tatxan! Sorgeix la màgia...

Le cadavre exquis boira le vin nouveau

(El cadàver exquisit beurà el vi novell).

Aquesta va ser la primera frase que els va entusiasmar. I així van anomenar el joc.

Però no només es pot jugar amb paraules, no... També s'hi pot jugar amb imatges! Fa uns dies vaig anar a veure l'exposició d' Yves Tanguy, un pintor surrealista, al MNAC, i vaig descobrir que els cadàvers exquisits també es poden fer amb pintura... En aquest cas, els pintors dibuixen cossos: el primer pinta el cap, el segon el bust i el tercer les cames...

I poden sortir coses com aquesta:

La idea procedeix del poeta Isidore Ducasse -autodenominat Conde de Lautréamont-, que defineix la bellesa com la trobada fortuita en una taula de dissecció d'una màquina de cosir i un paraigües.

Dit això... Per quan una sessió surrealista amb te, encens i cadàvers exquisits? =D

:D

Millor no!

PORT AVENTURA

Fotos del Port Aventura. Les dues de grup:

M'estalvio la de la Marta sortint del Dragon Kant perquè no sé si li agradaria...però marta, realment la situació no deixa de ser molt divertida. L'Uri i l'Ire hiperfeliços i tu totalment descolocada ;-)
I per avui ja n'hi ha prou de fotos no trobeu! si hi ha alguna que volgueu censurar, només m'ho heu de dir :D.

Festa Bera!

Sippp! divendres es va inaugura l'autoescola del pare de la Berins, i fa unes setmanes vam assistir a l'aglomerada festa dels 18 de la Bera (i de resquillada, la de l'Irene i el Ger): una festa aparentment sorpresa. La Laia, aquella noia d'ulls blavíssims i molt empanada :-), em va passar unes quantes fotos moooolt interessants que no m'he pogut estar de penjar-les al blog. Les més esbojarrades de la nit crec que van ser la Blanca, la Maria i la Marina (es pot constatar clarament a les fotos ;-)).


Siii, se que això ja queda lluny però...val més tard que mai no?

Tinc el record de molta gent, molts crits, molt de soroll, una mare atabalada que s'havia encarregat de tot, un pa de pessic molt bo, molts i molts regals, un àlbum de fotos currat, un joc fet a mà molt guai, aps! i la Bera-miss!!! molt important! jeje. I després el concert dels Pets...Aixxx! els records es confonen xD, començo a perdre la memòria, li hauré de demanar a la Bera aquell joc tant fantàstic,...em faig gran!! xDxDxD

"Rodoreda era una barreja de timidesa i d’orgull, d’espontaneïtat i d’hermetisme, de fortalesa i d’indefensió. Era, sobretot, davant d’una càmera, una gran seductora, que reia de manera franca, directa. I sabia, com les dames de món, cavalcar amb picardia una cama damunt de l’altra i mantenir en la mirada una punta d’ingenuïtat. O d’ironia. Ara: defensava amb duresa, treballada per una llarga història d’il·lusions i desenganys, de pactes i renúncies, la seva solitud, i amb la solitud, la seva independència, la seva necessitat de navegar sense rumb, de concentració i d’exploració interior fins a resultar esquerpa, distant. (En una de les cartes que he citat, per exemple, em diu que l’han invitada a anar a Berlín: «no sé què fer. Per una banda, em fa il·lusió, per l’altra em sembla una pèrdua d’energia i una carallada per fer-me mirar a mi que m’agrada tan poc que em mirin», tan poc que, a vegades, si advertia que algú, un periodista o un lector fervorós, tant se val, rondava la casa per assaltar-la, barrava portes i finestres, desconnectava els timbres, els telèfons i es feia la fugida.) De fet, era com una enorme calaixera, plena de compartiments i de racons, que molt de tant en tant obria o deixava obrir i que si, algun cop, ho feia, tancava ràpidament. O donava a entendre que els compartiments oberts, com una nina russa, en contenien d’altres més profunds, i aquests, encara d’altres de més profunds, que per definició eren els essencials. Uns compartiments (o uns racons), on amuntegava, per un costat, els somnis i les experiències més íntimes, i, per l’altre, les lectures més variades."

Joaquim Molas
Barcelona, 9 de març 2002