Fem un dripping...

... per descarregar tensió?

No plasma el que sentiu exactament en aquests moments? Una maranya d'estrés i estrés i estrés...

Pollock.

(No és el que entra a la sele. Aquest m'agrada més; els colors són més vius.)

La ratlla verda

No és només un element més del quadre. La ratlla verda ha passat a formar part del significat de l'obra des del moment en què el pintor, Henri Matisse, va decidir posar-li nom, donar-li forma. Viu. Respira. La ratlla verda divideix el quadre en dos, separa dos móns: els tons càlids dels tons freds, l'alegria de la tristesa. La ratlla verda desequilibra la pintura i alhora la fa simètrica. Matisse juga amb aquests dos conceptes homogeneïtat-heterogeneïtat. Els mescla a la paleta per després fer-ne unes quantes pinzellades de l'un i de l'altre. És justament aquesta línia de separació la que acabat sent el títol de l'obra.
Ho he pensat mentre estudiava... :D

Estrès preselectivitat

El petó de RODIN

M'encaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaanta aquesta escultura!

.............................................

Hola noies! començo a estar realment estressada. He estudiat poquísssssssssssssssssim!

i demà el delff, brbrbrbrbrbrbr ja tremolo.

Qu'est-ce que je peux faire dans un cas comme cel-ci?

Aidez moi! Mon dieu! Je suis malade!

:-D

Laia

"I will follow him"

Avui, vull dedicar un article a la coral "Veus sense fronteres". Es tracta ni més ni menys d'un grup de metges, enfermeres, auxiliars i personal d'un CAP (ambulatori), que es reuneixen un cop a la setmana per assajar noves cançons i nous projectes. Una agrupació altruista ben ordinària, no trobeu? després de treballar, deixen la bata blanca i decideixen conjuntament fer música, amb el que tenen: les seves veus. Una orquestra de joves músics els acompanya.

Ma mare en forma part :-). Se la veu feliç a dalt de l'escenari.

Avui, he anat a veure'ls per tercera vegada i us puc assegurar que no hi ha dia que no m'emocioni quan canten "I will follow him". Cada dia ho fan millor. Des d'aquí, els animo a tirar a endavant!

Introducción al taxismo

Ahir vaig llegir aquest article al 20minutos i em va encantar:

Despierta, camina, abre los ojos hasta que tus párpados te cubran por completo el cráneo. Escucha, huele, palpa, colecciona matices sin perder detalle.

Y si al acabar el día duermes, trata de soñarlo todo. Y si después de lo vivido enfermas, que sea por sobredósis de belleza.

Algunos usuarios de mi taxi confiesan sufrir el mal de la monotonía. Cada día se convierten en la copia de otra copia de otra copia: Los mismos jefes, el mismo teclado, la misma mesa, las mismas fotos enmarcadas, el mismo sabor a café con leche (servido por el mismo camarero pálido de siempre), las mismas ojeras en 3D, el mismo espejo, el mismo reflejo, el mismo espejo, el mismo reflejo, el mismo resplejo...

Ayer por la tarde, una usuaria joven de piel blanca y tersa (y no por ese orden), trató de justificarse al respecto:

- Cada dos meses me tiño el pelo de un color distinto para "escapar de la monotonía".

Me habló de su trabajo gris y aburrido, de su primer y único novio (aún en activo), de su nueva casa a pagar en 35 años, de su tele (o su vida, no recuerdo) de pantalla plana...

- ¿Escapar de la monotonía o de sí misma? - pensé. Entonces me vino a la mente aquella voz en off de Trainspotting:

"Elige un empleo. Elige una carrera. Elige una familia. Elige un televisor grande que te cagas. Elige lavadoras, coches, equipos de compacdiscs y abrelatas eléctricos.
Elige la salud: colesterol bajo y seguros dentales. Elige pagar hipotecas a interés fijo, elige un piso piloto, elige a tus amigos.

Elige ropa deportiva y maletas a juego. Elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos tejidos. Elige el bricolaje y pregúntate quien coño eres los domingos por la mañana. Elige sentarte en el puto sofá a ver teleconcursos que embotan la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura."

Y que la desidia, el conformismo y la ceguera mental se bajen en marcha (a ser posible por la puerta de atrás).

Daniel Díaz (Ni libre ni ocupado).

El podeu llegir aquí.
I el seu blog és aquest

Dimarts, 25 de Juliol

Surt el sol. Intentem agafar el bus de les set del matí però fem tard. Avui serà el dia més dur de tots els campaments, ja sigui perquè és el primer que caminem, ja sigui perquè és el dia que més caminem! (i amb més pes).
Portàvem dos baques d'aigua de 15 litres cada una en un carro de la compra. Quina fila!! Semblàvem una colla de gitanos. “Oyeeee, Yeniii!...”
Pels camins pedregosos plens de pols que gairebé acaricienel mar, el sol comença a caure fort. La suor, la falta d'aigua, el sol de justícia, em maregen, és un esforç massa gran per mi, no hi estic acostumada.
Activitat del dia: tarda nudista (ep! idea del Bocha). Em sorprèn que tothom tingui els collons de despullar-se. Em sorprenc a mi mateixa. Tot i així, els complexes continuen sent els mateixos. El debat que es genera després és trist, sense massa participació. Recorro amb la ment els llocs per on hem passat. De moment, encara els dibuixo a la perfecció.
Reprenem el camí cap allà a les set de la tarda. Són les cales més verges i més maques de Menorca: la Macarella, la Macarelleta... Baixades abruptes, escarpats penyasegats...bestial!,...un paisatge extremadament bell.
A molts el temps els hi passa molt a poc a poc. Les busques del rellotge es mouen lentament. Les hores han deixat de ser de seixanta minuts, s'allarguen.
Sento que m'agrada el que estem fent. Caminar amb tant de pes a l'esquena més ben igual davant d'una meta tant llaminera, per petita que sigui. Vull arribar al final de la ruta (Ciutadella-Maó). Les ganes poden suportar qualsevol pes i tot el cansament. Només és qüestió de voluntat.
Però continuen els moments en què em sento impotent. Són espais en blanc que no sé com omplir. El silenci atrau més silenci. Hi ha silencis que són necessaris, relaxats. Però on és l'equilibri? El cert és que continuo sent com he sigut sempre. Es pot canviar aquesta part de mi? començo a dubtar-ho.
Finalment arribem a Macarella i ja és fosc! Sort que no s'ha de cuinar. Alguns pel vèrtic han passat por grimpant per les roques. La motxilla et desequilibra i et bloqueges: és tot psicològic.

L'illa de la calma

"Si pateixes de neurastènia, o penses patir-ne, que ja és patir-ne; si estàs atabalat pels sorolls que ens porta la civilitat, per aquesta angoixa d'anar de pressa i arribar abans allà on no tenim feina; si els negocis t'han omplert de números allí on hi ha d'haver el que en diem l'enteniment; si els cines t'han fet malbé la mecànica de la vista, i el beviure, i vols gaudir un xic del repòs que es mereix en aquesta vida el que no ha fet mal a ningú, segueix-me en una illa que et diré, en una illa on sempre hi fa calma, on els homes no porten mai pressa, on les dones no es fan mai velles, on no es malgasten ni paraules, on el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més a poc a poc, encomanada de la mandra.
Aquesta illa és Mallorca, lector.
(...)I si t'hi adorms, encalmat, tampoc no te n'hauràs de plànyer, que el viure amb calma té dos avantatges: es viu millor i més estona."

Santiago Russinyol