"Hi ha olors que s'ensumen tota la vida perquè s'han percebut per primera vegada un capvespre de tempesta."
Marcel Proust

"...ningú no ha somniat mai una olor...el somni no té nas."
Ambrose Bierce

Aquest intensiu d'estudi no em deixa gaire temps per escriure. Malgrat tot, sempre hi ha un racó al calaix del temps per les petites coses que tant t'agraden...

Fa un parell d'estius vaig conèixer una noia a Colera, un poblet de la Costa Brava, que no tenia olfacte. Arrel d'això se m'ha acudit aquest començament d'una possible història (continuarà xD) de la noia sense olfacte.

Quan la gent es va adonar que la Jana no tenia olfacte ella ja feia temps que se'n ressentia en silenci. Se sentia privada d'una de les capacitats humanes més essencials. La Jana es lamentava de no poder percebre l'aroma dels rosers del jardí de la seva àvia, l'olor de castanyes acabades de coure, l'olor d'herba humida del parc de davant de casa, la fragància de l'encens, l'essència d'un perfum, l'olor de tantes i tantes coses... Ella no entenia què era això d'olorar, per molt que s'hi esforçava i aspirava aire amb força per les dos narius no sentia més que pessigolles. La Jana vivia un inesgotable refredat. Però encara així, no es va cansar mai d'experimentar amb les olors més intenses però ni la fortor de l'alcohol o de les aigües estancades l'aconseguiren treure de la sensació d'indiferència que l'embolcallava dia rere dia. Aviat deixà de cercar l'olfacte per ella mateixa i es va decidir a sortir al carrer. Tenia tant sols quinze anys però una voluntat de ferro. Aquella impotència de no poder saber, de no poder sentir, l'ofegava. Durant un parell de mesos, la Jana es va convertir en la “Noia de les preguntes”. Tant si es tractava d'una mare empenyent un cotxet com si era un executiu clenxinat i perfumat, la Jana els hi barrava el pas i amb la seva mirada inquisitiva i els hi preguntava que sentien en aquell moment. La gent solia ignorar-la marxant a corre-cuita, sense dirigir-li la paraula però de tant en tant, algun curiós s'animava a afegir-se al joc misteriós d'aquella noia tant estranya: una noia d'aspecte fràgil, trencadís, amb el nas ample i les parpelles molt obertes.

No es van fer esperar una bona pila d'apunts sobre diferents olors que havia gargotejat en una llibreta. Amb aquella informació estudiava minuciosament les seves sensacions davant d'una flor, d'un plat flamejant o d'una merda de gos. Per molt difícil que fos, educaria el seu nas. Però res. Absolutament res. El seu nas es negava a despertar-se.

Els metges que la visitaren sempre repetiren la mateixa cantarella: no era una alteració habitual però solia passar-li a un percentatge reduït d'adolescents i l'únic que podia fer era aprendre a viure sense olfacte. I amb aquesta sentència, la Jana va acabar donant la batalla per perduda. Desanimada i decebuda amb ella mateixa, va començar a distanciar-se de la gent que l'envoltava. Aquell autisme intencionat l'anava engolint a poc a poc.