Un reportatge que s'ha de veure!!!
Mira que hi ha documentals que em semblen mortalment avorrits, però aquest pinta molt i molt bé.
I els ànecs són moníssims!
I...pels que no tenen mascotes com jo, gates amb nom de whisky, VISCA ELS PELUIXOS! Ale!
Hammershoi (1900)
Quan la gent es va adonar que la Jana no tenia olfacte ella ja feia temps que se'n ressentia en silenci. Se sentia privada d'una de les capacitats humanes més essencials. La Jana es lamentava de no poder percebre l'aroma dels rosers del jardí de la seva àvia, l'olor de castanyes acabades de coure, l'olor d'herba humida del parc de davant de casa, la fragància de l'encens, l'essència d'un perfum, l'olor de tantes i tantes coses... Ella no entenia què era això d'olorar, per molt que s'hi esforçava i aspirava aire amb força per les dos narius no sentia més que pessigolles. La Jana vivia un inesgotable refredat. Però encara així, no es va cansar mai d'experimentar amb les olors més intenses però ni la fortor de l'alcohol o de les aigües estancades l'aconseguiren treure de la sensació d'indiferència que l'embolcallava dia rere dia. Aviat deixà de cercar l'olfacte per ella mateixa i es va decidir a sortir al carrer. Tenia tant sols quinze anys però una voluntat de ferro. Aquella impotència de no poder saber, de no poder sentir, l'ofegava. Durant un parell de mesos, la Jana es va convertir en la “Noia de les preguntes”. Tant si es tractava d'una mare empenyent un cotxet com si era un executiu clenxinat i perfumat, la Jana els hi barrava el pas i amb la seva mirada inquisitiva i els hi preguntava que sentien en aquell moment. La gent solia ignorar-la marxant a corre-cuita, sense dirigir-li la paraula però de tant en tant, algun curiós s'animava a afegir-se al joc misteriós d'aquella noia tant estranya: una noia d'aspecte fràgil, trencadís, amb el nas ample i les parpelles molt obertes.
No es van fer esperar una bona pila d'apunts sobre diferents olors que havia gargotejat en una llibreta. Amb aquella informació estudiava minuciosament les seves sensacions davant d'una flor, d'un plat flamejant o d'una merda de gos. Per molt difícil que fos, educaria el seu nas. Però res. Absolutament res. El seu nas es negava a despertar-se.
Els metges que la visitaren sempre repetiren la mateixa cantarella: no era una alteració habitual però solia passar-li a un percentatge reduït d'adolescents i l'únic que podia fer era aprendre a viure sense olfacte. I amb aquesta sentència, la Jana va acabar donant la batalla per perduda. Desanimada i decebuda amb ella mateixa, va començar a distanciar-se de la gent que l'envoltava. Aquell autisme intencionat l'anava engolint a poc a poc.
"Parlem doncs, del color des de l'únic punt de vista de l'art. Del color com a llenguatge de l'ull que l'escolta, de la seva virtut de suggestió, que serveix per desenvolupar la imaginació, decorar els somnis, obrint una nova porta vers l'infinit i el misteri."
"Em serveixo del color arbitràriament per expressar-me amb més intensitat"
"Què és l'art? Prostitució.""Pour avoir des souliers elle a vendu son âme"
Coneixeu una noia exòtica de cabellera daurada i silueta danone? doncs em sembla que presagio un ja definitiu divorci amb ella. No crec que sigui una qüestió sentimental, si no més aviat, un tema de deixadesa: sorgeixen noves temptacions, altres portes per entrar, uni, nous amics guais, un xicot potser...en fi, si algú em pot ajudar a buscar-la...o millor! si la jove i formosa fembra (frase carles) s'entrega ella mateixa ... XD
Senyores i senyors, sentim informar-los que s’ha produït una avaria en el sistema. Les agulles dels rellotges s’han declarat en vaga fins que no canviem el seu recorregut. “Estem fartes de fer sempre la mateixa volta”, ha declarat avui l’agulla minutera del rellotge del Big Ben, que sembla que ha estat proclamada portaveu internacional de les agulles dels rellotges. “Hem arribat a un punt crític. Portem molts anys de convivència pacífica amb els nombres, però ja no els suportem més. Sempre amb aquests aires de superioritat...! Creuen que tot gira al seu voltant. Creuen que són infinits, exactes i perfectes. Ja els agradaria! Després de segles i segles d’aguantar els seus fums, hem decidit divorciar-nos. Així que ens declarem en vaga fins que se’ns separi d’ells i la seva exactitud, rellotge per rellotge. Volem una mica de llibertat! Ens podríeu utilitzar per cosir; les nostres companyes agulles estan molt contentes de la seva convivència amb els teixits”, ha explicat eloqüentment aquest matí la portaveu de les agulles.
Així que, a partir d’avui, s’hauran d’acomiadar del temps. Adéu a les hores i als minuts, adéu als segons... Adéu a la puntualitat o a la impuntualitat. Per fi tenen, davant seu, aquella vida intemporal i eterna que tant desitjaven. (Aprofito per recordar que, si volen gaudir realment d’aquest temps sense temps, cap lloc millor que “Marina d’Or, ciudad de vacaciones”).
Durant les properes hores (o com se les hagi d’anomenar a partir d’ara) intentarem arribar a un acord amb les agulles i trobar una solució que ens beneficiï a tots.
Disculpin les molèsties.
