"Rodoreda era una barreja de timidesa i d’orgull, d’espontaneïtat i d’hermetisme, de fortalesa i d’indefensió. Era, sobretot, davant d’una càmera, una gran seductora, que reia de manera franca, directa. I sabia, com les dames de món, cavalcar amb picardia una cama damunt de l’altra i mantenir en la mirada una punta d’ingenuïtat. O d’ironia. Ara: defensava amb duresa, treballada per una llarga història d’il·lusions i desenganys, de pactes i renúncies, la seva solitud, i amb la solitud, la seva independència, la seva necessitat de navegar sense rumb, de concentració i d’exploració interior fins a resultar esquerpa, distant. (En una de les cartes que he citat, per exemple, em diu que l’han invitada a anar a Berlín: «no sé què fer. Per una banda, em fa il·lusió, per l’altra em sembla una pèrdua d’energia i una carallada per fer-me mirar a mi que m’agrada tan poc que em mirin», tan poc que, a vegades, si advertia que algú, un periodista o un lector fervorós, tant se val, rondava la casa per assaltar-la, barrava portes i finestres, desconnectava els timbres, els telèfons i es feia la fugida.) De fet, era com una enorme calaixera, plena de compartiments i de racons, que molt de tant en tant obria o deixava obrir i que si, algun cop, ho feia, tancava ràpidament. O donava a entendre que els compartiments oberts, com una nina russa, en contenien d’altres més profunds, i aquests, encara d’altres de més profunds, que per definició eren els essencials. Uns compartiments (o uns racons), on amuntegava, per un costat, els somnis i les experiències més íntimes, i, per l’altre, les lectures més variades."

Joaquim Molas
Barcelona, 9 de març 2002