"Cosa de dos"

Avui al matí ens ha vingut a fer una visitar l'autora de l'obra "Cosa de dos", una obra que el profe de teatre ens va obligar a anar a veure per fer-ne un treball. Tot i que no estava realment molt convençuda de l'obra, aquella dona m'ha semblat una passada. Quan ha acabat de parlar, ha sigut com una injecció d'energia a les venes: com parlava, com gesticulava amb les mans, l'expressió del rostre, i sobretot, tot el que deia...m'han fet somriure, sentir-me bé. Gloria Montero és una novel·lista que desconeixia per complet, va néixer a Austràlia, i ha voltat molt de món.
Aquestes són algunes frases que no he pogut evitar d'apuntar-me:
- Hay tantas maneras de encontrar verdades
- Hay mucho de teatro en nuestras vidas, en cada uno de nosotros.

I... més quadres: al caixa forum!

Un matrimoni es retroba després d'una llarga nit de joc i vici. Ell s'asseu còmodament, empès pel cansansi, han passat la vetllada separats. La dona fa cara de satisfacció, una aventura potser? La cadira pel terra dennota que algú ha hagut de marxar corrents. Potser l'amant no li ha ni donat temptemps d'acomiadar-se

Aquest i altres quadres foren exposats al Caixaforum fa un mes o dos. No coneixia res de William Hogarths, un pintor del segle XVII, i vaig quedar-ne molt sorpresa! És com si estiguessis veient vinyetes de còmic condensades en un sol quadre: seqüencies, historietes.

I ara ja fa unes setmanes vaig anar a la exposició que ja havia comentat. Després el profe de Teoria de l'art va organitzar una sortida a aquesta mateixa exposició! Quina ràbia! :-D. Havia d'anar i escoltar-lo? no havia d'anar? that's the question!
Un dels quadres que em van agradar especialment és aquest:


Bórais raptant a Oritia de François André Vincent

El recent nascut de Georges la Tour

Qui no es queda fascinat davant d'un quadre com aquest? veure'l en vivo i en directo ha de ser senzillament genial!!!!!!!

És que a "Llenguatges artístics" estic descubrint moooltes obres guais!Prepareu-vos per la ratllada jejeje

L'edat de bronzzzze

L'edat de bronze d'Auguste Rodin

Anècdota:
Amb aquesta obra va ser acusat d'utilitzar un cos humà com a motlle! Imagineu-vos: posar algú en aquesta postura i barnissar-lo de cera per després fer tot el procés de la complicada tènica de la cera perduda! Això, inexplicablement, el va fer molt famós en la seva època! A Rodin li va anar de perles que desconfiessin de la seva habilitat creadora!

És que quan ens ho van explicar em va fer molta gràcia :D

Are you dead yet?

Doncs no! el blog no s'ha mort irene, encara no almenys.
És que prioritzem altres coses!!!
no és que no tinguem 10 minuts pel blog però la uni ha acaparat els nostres pensaments. Jo ja tinc algunes idees. Proximament ;-D
Laia

19... =)

[Aquí hauria d'anar una preciosíssima foto que el blog no em deixa posar. Però imagineu-vos-la. A l'esquerra tenim al Marc, somrient -sí, sí, somrient!-; al mig al nostre amic Carles, amb un preciós i extravagant barret -per què el devia portar? No m'ho explico, la veritat... :P- i, a la dreta, al nostre bon amic German, amb un mig somriure -que es deu, seguríssim, a la companyia del Marc :P-. A veure si demà puc posar la foto i comproveu... :)]

Felicitats al de l'esquerra! :)

(Que dubto molt que miri el blog, però perquè consti).

19 petons rebossants de vida! ;)

Boina, bufanda i New York...

Algun dia anirem a Nova York. I l'únic imprescindible en tot l'equipatge serà una boina, o un gorro d'aquells que sempre surten a les pel·lícules i et fan pensar: "tan de bo aquí fes una mica més de fred...!". I una bufanda de colors, llarga, ben llarga, i un abric vermell. Per suposat. I des de dalt d'un gratacel ens sentirem immensament petits, i pensarem que val la pena. Tot. Ser aquí en aquests instants, poder veure el cel de Nova York. I passejarem per Central Park i serem els protagonistes d'una pel·lícula preciosa, mentre cau la neu i tot es va tornant blanc... Potser farem una guerra de neu. I hi haurà soroll, i cotxes, i fum, i pressa... Però nosaltres no podrem parar de somriure. I de fons s'escoltarà (i no és New York, New York :P):

Això sí que són corbes!

Les tres gràcies de Rubens

Venus Prehistòrica

Concert Campestre de Tiziano (crec)

Opulent nuu femení de Renoir

Cartellera octubre-novembre-desembre

Weis! 3 coses:
Hi ha una exposició al Caixa Forum que pinta molt bé: "De Poussin a Cézanne" Passió pel dibuix. S'acaba a principis de desembre. Per força, veure dibuixos al carbonet, amb sanguina, etc, d'aquests autors ha de ser una autèntica passada!
Una altra exposició que em va cridar l'atenció: "L'enquadernació: ofici i art". Aquesta sí, s'acaba molt aviat: el 4 de novembre, és a dir, d'aquí menys d'un més. Algú s'hi apunta?
I finalment, un concert de Gerard Quintana a Barcelona a finals d'Octubre!! Presenta el seu nou disc "Treu banya". Ja buscaré més informació perquè avui no he pogut entrar a la seva web: www.gerardquintana.cat

WInga! a veure si algú pica i li ve de gust anar-hi! ;-)
Laia

El llenguatge del silenci...

"En ese instante yo he sentido, con una certeza no exenta de una impresión dolorosa, que tampoco en los próximos años, ni en los siguientes, ni en todos los años de mi vida escribiré libro alguno, ni inglés ni latino: y eso por una causa cuya penosa singularidad dejo que vuestra infinita superioridad espiritual, con su mirada por encima de engaños, coloque en su justo lugar, en el armonioso reino de las apariencias espirituales y corporales: esto es, que el lenguaje en el que quizás me fuera dado, no sólo escribir, sino incluso pensar, no es el latín, ni el inglés, ni el italiano ni español, sino un lenguaje del que no conozco una sola palabra, un lenguaje en el que me hablan las cosas mudas y en el que, quizás, una vez en la tumba me justificaré ante un juez desconocido."

Carta de Lord Chandos, Hugo von Hofmannstahl







I ja només queda el silenci...

Jo també sóc real

Mira que ets esquifit,tu, Lluís, que quan et poses de perfil ets una línia negra vertical, que no tens cul, que no tens ombrus ni panxeta, una mica com jo que se'ns marquen els ossos i ens costa caminar amb el vent de cara.
Vaja, que em va semblar un discurs del tot hipòcrita el que vas fer l'altre dia i la cançó, bé, és una cançó més i no m'hi posaré en contra però xiquet, el discurset sobrava eh? Que mira, és divertit parlar i fer brometa per empalmar les cançons que queda molt guai però ja fa temps que em cansen els pamflets que es reciten als concerts, no ho sé, dedica -les a la nòvia o recita un poema que t'agradi però per dir les bestieses que vas dir al concert passat, calla home, que estàs més mono o no sé, sigues una mica original que per dir el que vas dir ja ho podem sentir cada dia per les tardes a Channel 4, que n'estic farta del rotllo aquest de “les dones reals”, la “dona mediterrània –i catalana- ” i de les dones “amb valls i muntanyes” (així ho va dir ell).

Ja sé que m'estic posant en un terreny perillós i digueu-me frívola o el que sigui però que jo només dic que a ningú se li acudiria intentar vendre un producte ensenyant panxes i mixelins, que ho sento però a mi no m'agradaria veure la celulitis d'una desconeguda o desconegut, perquè admeteu-ho, no és bonic. Que a mi m'encanten les vostres carns, perquè sou les meves amigues, i la teva panxeta, perquè t'estimo, però això és ben diferent. I insisteixo, que a mi el sobrepès de bones a primeres no m'agrada i no us deixeu enganyar per això de la publicitat “responsable” que les dones “reals” amb una mica de quilets per aquí i per allà són guapíssimes i de gordes amb els quilos ben posats n'hi ha poques i totes surten als anuncis. La veritable qüestió és que de persones lletges siguin grasses o primes a la publicitat no en trobarem a no ser que sigui per algun motiu especial.

Però jo el que volia fer aquí és reivindicar-me perquè resulta que ara en aquests ambients guais, hippies i super progres està mal vist ser prim, que no, que les primes no existim que el que passa és que som unes anorèctiques per culpa de la societat de consum, les models, publicitat i bla bla bla...
Ho sento, que ja sé que hi ha gent amb aquests problemes però sabem tots que això és un problema de caràcter psicològic més greu, o de vegades, simplement, d'un buit educatiu.

I digueu-me que tinc la pell fina però després del discurset del nostre Lluís em vaig sentir del tot discriminada, que jo sóc una dona mediterrània, catalana i real, però prima perquè ja sabem que la natura ens fa com ens fa, diferents.

SE BUSCA

Es busca acompanyant (no cal que tingui caché xD) per anar al concert de Rufus Wainwright! Diumenge 4 de novembre a les 21.15 a l'Auditori. És una oportunitat única!!! ;)

Escolteu, escolteu...

Frases surrealistes

Magritte.

-Doncs clar que no és una pipa! -va dir la profe, rotundament. "Ah, no?", pensava jo. "A veure si això també serà una serp que s'ha menjat un elefant..."-. No és una pipa, sinó la representació d'una pipa, cosa completament diferent!

* * *

I ens va deixar amb una altra frase, "perquè reflexioneu", va dir. Però, per moltes voltes que li dono, no li trobo el sentit...

"Un coup de dés jamais n'abolira le hasard"
(Una tirada de daus mai no abolirà l'atzar).

Mallarmé.

Què interpreteu vosaltres?

* * *

I ara una última frase molt divertida (aquesta ens la va explicar la profe de llatí xD). Es veu que, fa uns quants anys (no sé exactament quants, però sembla ser que durant la dictadura franquista), un ministre es va fer un lio amb els llatinismes i va dir:

"Mens sana in corpore insepulto"

Uhmmm, potser sí, potser els cossos enterrats perden la vitalitat... xD

Que gaudiu el que queda de diumenge i l'inici de la setmana! =)

Buscant invencions

"No menyspreeu el meu consell ni l'oportunitat de considerar a voltes les taques dels murs, la cendra de la llar, els núvols, el fang o altres llocs; l'atenció hi fa descobrir invencions admirables que inciten l'enginy del pintor vers noves troballes; batalles d'homes i animals, composicions de paisatges i de coses monstruoses, diables,etc., que podran honorar-te, car les coses confuses inciten la ment a noves invencions (...)"
Leonardo da Vinci

Sé que feia temps que no escrivia res al blog. Avui, llegint aquestes línies de Teoria de l'art, he pensat en ell, havia de penjar aquest trocet d'escrit, m'ha agradat tant, que l'havia de posar al eixeblog.
Què us sembla?

josmar - És super fort !!!

Una cançó que cantava quan era petita al pati del cole !! és geniaaaaaaaal (molt més que els musicals de la Laia :P)